Soc captiu dels somnis.

Soc captiu dels somnis. 

 I amo dels meus desigs,

 i de la meva sang. 

Camino dins el cel dels meus anhels.

 L’amor en mi encén la veu d’un ocell, 

dins del cos, dins la pell,

 i en els teus ulls hi fa vida.

Llengua o mort: crònica d’un poble que no vol morir

 

---

Llengua o mort: crònica d’un poble que no vol morir

A veure... No és cap retrocés del nombre de catalans. És un augment massiu d’allò foraster, sigui ric o pobre, en una proporció demogràfica que no té cap precedent en la nostra història vernacla. Érem uns 3 milions de catalans. Ara som 8. Però no som 8 milions de catalans. Som 3 milions de catalans envoltats per 5 milions que no volen ser-ho.

No és pas una transformació dins la comunitat catalana cultural. És un afegitó d’un grup de població culturalment al·lòctona, mentalment al·lòctona, lingüísticament al·lòctona, amb cosmovisió al·lòctona. No hi ha hagut temps ni diners per integrar-los. Però sobretot: no els hi dona la puta gana.

Catalanitat no és decoració. És compromís.

La catalanitat no és una disfressa de festa major. És una forma de ser, de parlar, de mirar el món. És una manera de respirar la terra. I això no es pot comprar ni fingir. No és folklorisme: és arrel.

Benvinguts siguin els nous catalans.
Malvinguts els que menyspreen la llengua.
Siguin odiats els catalanòfobs.
Siguin combatuts els anticatalanistes.
Siguin anorreats els covards i els col·laboracionistes.

No hi ha llibertat sense poble. Ni poble sense llengua.

Tinguem les putes coses clares: els catalans no estem deixant de ser-ho. El que passa és que ve gent que no vol formar part del nostre poble. No volen la nostra llengua, ni la nostra cultura, ni la nostra cosmovisió. I això no és convivència: és substitució silenciosa.

Per ser fills d’aquesta llengua.
Per ser fills d’aquesta terra.
No hi ha llibertat sense poble.
No hi ha poble sense cultura.
No hi ha cultura sense llengua.
Ni cosmovisió sense lluita.

Combatem o morim.
Lluita o mort.
Llengua o mort.

#LlenguaLliure per una #JustíciaVernacla

---

 

---

Contra l’imperi: llengua, descolonització i identitat

He arribat a la conclusió que defensar la descolonització no és només una postura política, sinó una pràctica quotidiana que comença per la llengua que parlem. No es pot dir que s’està descolonitzant el pensament si es continua utilitzant la llengua del colonitzador com a eina de resistència. Això és una contradicció que cal desemmascarar. El castellà, com el francès o l’anglès, són llengües imperials que han servit per uniformitzar, silenciar i sotmetre pobles sencers. Parlar-les com a llengua de lluita és perpetuar el sistema que es diu combatre.

La descolonització real implica recuperar les llengües pròpies, les vernacles, les que han estat arraconades per l’Estat i per l’imperi. No és només una qüestió lingüística, sinó de cosmovisió. Cada llengua porta una manera de veure el món, una manera de relacionar-se amb la terra, amb els altres, amb el temps. Quan es parla una llengua pròpia, es viu d’una altra manera. I això és el que ens volen prendre: la capacitat de ser nosaltres mateixos.

No accepto que es digui que Catalunya és una colònia. No ho som. Som un país amb una llengua, una cultura i una història pròpia. El que passa és que estem sotmesos a un estat que ens nega, que ens vol diluir, que ens vol fer creure que no existim. Però existim. I resistim. I no acceptarem que ens tractin com si fóssim inferiors. No ho som. No som menys que ningú. I no hem de demanar perdó per existir.

Quan veig persones que, tot i conèixer la nostra cultura, continuen menyspreant-nos, em pregunto què els fa sentir tan superiors. Potser és el poder que els dona l’Estat. Potser és la llengua que parlen. Potser és la ideologia que han heretat. Però el que sé és que aquest menyspreu és una forma d’opressió. I que no es pot ser opressor si no es té poder. Els catalans, els bascos, els occitans, els bretons, els gal·lesos... no tenim poder. Tenim resistència. Tenim memòria. Tenim dignitat.

Per això dono suport a Palestina. No només per empatia, sinó perquè entenc el que significa ser discriminat per ser qui ets. Entenc el que significa que et neguin el dret a existir. I veig la paradoxa: persones que diuen defensar Palestina, però que ens discriminen a nosaltres per ser catalans. Això no és solidaritat. Això és hipocresia. I cal dir-ho.

Hi ha una manera clara de veure el món: els pobles originaris són Palestina, i els estats que els neguen són Israel. I en aquest esquema, Argentina no és un exemple de descolonització, sinó de colonització interna. Qui defensa l’espanyol a Argentina està perpetuant el panhispanisme, el paneuropeisme, el colonialisme. Aprendre una llengua pròpia de la terra és començar a entendre què vol dir ser d’un lloc. És començar a desfer el mal que ha fet l’imperi.

Jo no vull estats. Vull nacions lliures. Vull pobles que parlin les seves llengües, que visquin segons les seves cosmovisions, que no hagin de demanar permís per existir. Vull que s’acabi l’imperi. Vull que s’acabi la usurpació. I vull que s’entengui, d’una vegada per totes, que si no tens poder, no pots ser opressor.

Argentina té poder. Catalunya no. I això ho canvia tot.

---

A casa nostra, amb la nostra llengua, sense demanar perdó

---

🔥 A casa nostra, amb la nostra llengua, sense demanar perdó

Assaig antropològic, sociolingüístic, filosòfic, polític i poètic sobre l’endofòbia com a forma de colonització estructural

0. Per què cal estudiar l’endofòbia si ja sabem que és destructiva?

Hi ha qui diu: “Ja sabem que l’endofòbia és dolenta. Per què cal teoritzar-la?”
Doncs perquè el sistema l’ha normalitzada.
Perquè el menyspreu a la cultura pròpia s’ha convertit en opinió legítima.
Perquè el discurs que ridiculitza la llengua, la identitat i el país circula amb impunitat, amb altaveu i amb sou públic.

Estudiar l’endofòbia no és repetir que és nociva.
És disseccionar-la.
És entendre com opera, com es camufla, qui la sosté i com es perpetua.

• Antropològicament, és violència simbòlica quotidiana.
• Sociolingüísticament, és la base de la substitució cultural.
• Filosòficament, és autoalienació disfressada de modernitat.
• Políticament, és una estructura de poder.
• Poèticament, és l’esborrament de la veu pròpia.

Marx ens ensenya que les idees dominants són les de la classe dominant.
Nietzsche ens recorda que la moral del feble es disfressa de virtut.
L’endofòbia és això: el relat del dominador fet norma.
És el menyspreu institucionalitzat, subvencionat, legitimat.

Dir que l’endofòbia és dolenta no és reiterar.
És resistir.
És recordar que el que és obvi per nosaltres, no ho és per qui ens vol fer desaparèixer.

---

1. Antropologia de l’odi domèstic

Endofòbia: odi al que és propi. Però no des de fora, sinó des de dins.
És el colon que viu al cos i el considera malalt.
És el funcionari que cobra del territori però el menysprea.
És el veí que exigeix que et tradueixis a casa teva.

“Casa nostra” no és només un espai físic.
És un espai simbòlic, cultural, històric.
És el lloc on la llengua, la memòria i la comunitat tenen sentit.
Quan algú hi entra i exigeix que canviïs per adaptar-te a ell, no és convivència: és ocupació.

Nietzsche ho diria així: és l’esclau que odia la seva pròpia llibertat.
És la moral del ressentiment convertida en política cultural.
És el desarrelat que troba plaer en la humiliació del que és viu, arrelat, propi.

No és ignorància: és estratègia.
És desarrelament actiu.
És la negació de la comunitat com a espai legítim.

---

2. Sociolingüística de la submissió

La llengua no és només un codi: és una manera de ser al món.
És el vehicle de la memòria, de la identitat, de la consciència.
Quan el català ha de demanar permís per existir, no és convivència: és submissió.

“Viure en català” no és una opció estètica.
És una afirmació política.
És dir: existim, parlem, pensem, estimem en la nostra llengua.
I no demanem perdó per fer-ho.

Marx ens diria: la llengua pròpia és infraestructura de consciència.
Destruir-la és desactivar la veu del poble.
És impedir que el conflicte s’articuli.

L’endofòbia és jerarquia imposada.
És bilingüisme asimètric.
És la idea que el català és útil només si no molesta.
És colonialisme amb gramàtica.

---

3. Filosofia de la negació

L’endofòbia és nihilisme cultural.
És considerar que només allò universal —és a dir, allò espanyol, francès, globalitzat— té legitimitat.
És la idea que el català és folklòric.
Que la cultura local és anecdòtica.
Que la nació sense estat és una fantasia.

Nietzsche ho denunciaria com la moral del ressentiment:
el feble que odia el fort, el desarrelat que odia l’arrel,
el modern que odia la tradició perquè li recorda que no té fonament.

És autoesborrament com a forma d’acceptació.
És renúncia a ser per poder agradar.
És submissió disfressada de cosmopolitisme.

---

4. Política de la humiliació

L’endofòbia no és marginal: és institucional.
És el tertulià que cobra per ridiculitzar el país.
És el polític que diu que “Catalunya no existeix”.
És el sistema que subvenciona el menyspreu.

Marx ho diria clar: és ideologia.
És el relat que justifica la dominació.
És el discurs que fa creure al dominat que la seva submissió és normal.

No cal exèrcit.
Només cal altaveu, sou públic i complicitat.
És humiliació convertida en política pública.
És convivència convertida en submissió.

---

5. Poètica de la resistència

No volem que ens estimin.
Només exigim que no ens escupin a la cara mentre mengen del nostre plat.

No cal pedagogia.
Cal orgull.
Cal trinxera.
Cal parlar clar.
Cal viure en català.
Cal no abaixar mai el cap.

Nietzsche ens diria: no cal compassió, cal afirmació.
Cal voluntat de poder.
Cal dir “sí” a la vida pròpia, a la llengua pròpia, al país propi.

“Trinxera” no és tancament.
És defensa.
És el lloc des d’on es resisteix, es pensa, es parla.
És la frontera entre la dignitat i la submissió.

La resistència no és odi.
És dignitat.
És la paraula que no s’agenolla.
És la cultura que no demana perdó.
És la nació que no s’esborra.

Aquest assaig no és una explicació.
És una declaració.
És el crit d’un poble que diu prou.
Amb veu clara.
Amb paraula ferma.
Amb orgull intacte.

Jurament vernaclista: La llengua lliure com a crit de justícia

-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Gerard Péreulària

Jurament vernaclista: La llengua lliure com a crit de justícia

La llengua catalana és el pols d’un poble que no es doblega. És sang que flueix per les venes de la terra, un crit que fendeix la penombra, un foc que crema els intents de silenciar-lo. #LlenguaLliure és un jurament vernaclista, un compromís sagrat amb l’esperit de la pàtria, una promesa de defensar la veu que ens manté lliures. És poesia que talla com una fulla, amor que rugeix com un riu desbocat.

Els poderosos es regalen amb luxes buits: per a ells, les multes són joies sense valor, com la seva voluntat d’imposar una sola llengua per apagar la nostra. Però per a nosaltres, el català és justícia, un dret que no es rendeix, una arrel que resisteix. Jurem que la nostra llengua viurà lliure, bategant en cada carrer, en cada escola, en cada alè valent. En un món ple d’ànimes mudes i paraules buides, nosaltres cridem, cantem, vivim. La llengua lliure no es ven.

Aquest jurament és una batalla sense fi, com un borinot amb urpes afilades. Rebutgem el fals bilingüisme, aquesta màscara que encobreix el domini d’una llengua sobre l’altra. Les llengües no moren per desgast; són ofegades per lleis que exclouen, per silencis que trauen, per mirades que ignoren. Nosaltres, però, som guàrdies, #RadarsLingüístics, vigilants en la foscor, amb la paraula a la llengua, llestos per enfrontar cada menyspreu, cada atac al nostre vernacle. Jurem ser la veu que s’enfila per les coves del pensament, que s’alça com aurores al cel, que retrona com trons en la nit.

La llengua lliure és el nostre alè, la brisa que bressola l’arena, la força que teixeix i desfeu sense parar. És amor sense camins fàcils, que corre com sang pròpia, donant vida a un país que s’estima. Jurem no deixar que la dolça llengua s’apagui, fer-la ressonar per la pàtria, com un crit que travessa els murs del temps. Som tot el que ens manca quan tot sembla ple: un poble que roda salvatge, que estima entre el temps i l’espai, que no cau davant l’odi ni el dolor.

Quan el món ens clava agulles d’indolència, quan l’odi ens assalta, jurem no doblegar-nos. Correm entre tempestes, però seguim endavant. Escopim els horrors d’un món que sagna, i amb cada paraula en català afirmem la nostra llibertat. La llengua lliure és la nostra esperança, la virtut que guarim el dolor, la llum que encén l’ànima vora el cant del mar. És un principi que no s’atura, un crit que no mor. Aquest jurament vernaclista és un tros de cel escrit amb l’aroma de la terra. No ens doblegarem com voldrien els qui ens volen muts; som animals de foc, espurnes que brillen en la foscor. Jurem mantenir el català lliure, viu, com un riu que no cessa, com una poesia que embriaga. Mentre parlem la nostra llengua, som lliures. I no deixarem de parlar.

Gerard Péreulària

---

🧠 Assaig: El feixisme lingüístic i la paradoxa antifa

L’antifeixisme és, per definició, una lluita contra tota forma d’opressió. Però, què passa quan aquesta lluita ignora les llengües minoritzades? Quan es proclama des d’una sola llengua, sovint la dominant, sense reconèixer les veus silenciades? Llavors, l’antifeixisme esdevé una façana. Una impostura.

El llenguatge com a eina de dominació

La història ens ha ensenyat que el feixisme no sempre es presenta amb uniformes ni desfilades. Sovint s’infiltra en les estructures quotidianes: en l’educació, en els mitjans, en la llengua. Imposar una llengua única és negar la pluralitat cultural. És uniformitzar la diferència. És, en definitiva, una forma de violència.

Dir" L'antifeixisme en llengua imperial...

kontraufasismo en la impera lingvo” és com cridar “llibertat” des d’un tron. Si no reconeixes les llengües oprimides, no ets antifa. Ets imperial.

La paradoxa antifa

Hi ha qui es proclama antifeixista mentre ridiculitza el català, l'eusquera, el gallec, l’occità, o l’esperanto. Aquesta actitud no és resistència, sinó reproducció del poder. Dir-se antifa mentre menysprees la diversitat lingüística és com cridar “pau” mentre llences bombes.

Com deia el lema esperantista:

“Ne estas kontraŭfaŝismo, sed faŝismo.”

No és antifeixisme, sinó feixisme.

Parlar és resistir

Cada mot en català, cada vers en esperanto, cada conversa en una llengua oprimida és un acte de desobediència. No és folklorisme, és política. És dir al món que no ens han vençut. Que existim. Que resistim.

L’antifeixisme real ha de ser plural, inclusiu, i radicalment compromès amb la justícia lingüística. Si no, és només una altra forma de dominació.

L'estètica d'una causa.

----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

La bandera com a horitzó

Les banderes, de vegades, són tan sols decorats. Draps que pengen de balcons i institucions, simples estampes per a fotografies i commemoracions. Però quan neixen d’una necessitat vital, quan emergeixen de la ferida i de la set d’un poble, llavors esdevenen un llenguatge propi: un relat condensat en colors i símbols.

La nostra bandera hiparxiològica no és un disseny estètic, ni una curiositat de laboratori ideològic. És un crit i una promesa.

El cercle i l’escala

Al centre groc, un cercle conté l’escala. L’escala no és un ornament: és el gest de pujar, de no resignar-se a la planúria. Cada graó és una exigència: llengua, cultura, coratge, comunitat. El cercle, alhora, simbolitza el retorn i la pertinença: la idea que l’ascens no es fa en solitari, sinó amb els altres, en comunitat viva.

És una imatge que destil·la la filosofia pujolsiana: que tot està escrit en l’ésser i que la tasca de l’home és desplegar-se, graó a graó, fins a la seva plenitud.

L’estrella

A dalt, l’estel roig. No hi és com a decorat soviètic ni com a concessió a cap moda passada. És un símbol de lluita, d’emancipació universal, de comunió amb els pobles que encara avui reclamen dignitat i justícia. El vermell aquí no és només la sang vessada: és la vida encesa, el foc que mou els col·lectius a no rendir-se mai.

Una bandera per viure

No és una bandera de museu ni per a turistes. No és recordatori melangiós, ni souvenir. És eina i consigna, és bandera per ser viscuda. Quan el vent la desplega, no només parla de nosaltres: parla d’un horitzó comú per als pobles que no volen desaparèixer, per a aquells que no accepten que la història sigui un dictat immutable.

És al balcó i a la plaça, però sobretot dins nostre. Sense la tremolor d’aquesta bandera al cor, cap victòria no és possible.

El camí

La bandera ens recorda que el camí no té sostre. Que sempre hi ha un graó més a pujar, una plenitud més a conquerir. Que el poble que sap elevar-se, sap també arrelar-se. Que som baules, però també llavor i futur.

Que onegi, doncs, solemne i lliure. Que sigui brúixola i flama. I que nosaltres sapiguem ser dignes d’ella.

Gerard Péreulària 

🧠 Drets lingüístics i salut mental: entre la cura i la resistència

🧠 Drets lingüístics i salut mental: entre la cura i la resistència

Introducció

En l’àmbit de la salut mental, la llengua no és només un mitjà de comunicació: és un espai de vincle, de memòria, de dignitat. Quan una persona travessa un moment de vulnerabilitat emocional —com en la psiquiatria perinatal, durant l’embaràs o el postpart—, la llengua pròpia pot ser l’únic refugi simbòlic que li queda. Negar-li aquest espai és negar-li una part essencial de la seva identitat.

Aquest assaig vol denunciar el lerrouxisme clínic, una forma de violència simbòlica que invisibilitza la diversitat lingüística en l’atenció sanitària, i reivindicar una psiquiatria descolonitzada, empàtica i contextual.

---

La llengua com a eix terapèutic

La paraula és l’eina principal en la majoria de tractaments psiquiàtrics. Però no totes les paraules tenen el mateix pes emocional. La llengua materna és el vehicle a través del qual s’articulen les emocions més profundes. En català, una mare pot dir “estic desbordada” o “em fa por no estimar prou el meu fill” amb una càrrega afectiva que no es tradueix fàcilment.

Diversos estudis han demostrat que l’atenció en la llengua pròpia del pacient millora la comprensió, l’adherència al tractament i la qualitat del vincle terapèutic. Ignorar aquest fet és una negligència professional.

---

El marc legal i la realitat institucional

Els drets lingüístics estan reconeguts per la legislació catalana, espanyola i europea. L’Estatut d’Autonomia de Catalunya garanteix el dret a ser atès en català. Però la realitat és tossuda: molts professionals no tenen formació lingüística adequada, i les institucions no despleguen protocols clars.

La Sociedad Marcé Española, dedicada a la salut mental perinatal, compta amb professionals catalans com el Dr. Jesús Cobo Gómez, que treballa al Parc Taulí de Sabadell i investiga sobre la depressió postpart i les pèrdues perinatals. Tot i això, la presència institucional del català en les seves activitats és escassa. Cal que les societats científiques reconeguin que la llengua no és un detall, sinó un pilar de la qualitat assistencial.

---

El lerrouxisme clínic: una forma de violència simbòlica

El lerrouxisme clínic és l’actitud —conscient o inconscient— que invisibilitza la llengua del pacient. Pot manifestar-se en formes subtils: no oferir serveis en català, corregir el pacient, imposar el castellà en la consulta. Però les conseqüències són profundes: trencament del vincle terapèutic, sensació d’inseguretat, desconnexió emocional.

Aquest tipus de violència no és anecdòtic. És estructural. I cal denunciar-lo com a tal.

---

Cap a una psiquiatria descolonitzada

Una psiquiatria descolonitzada és aquella que reconeix la diversitat com a font de salut. Això implica:

• Formació en competència cultural i lingüística.
• Protocols clars d’atenció en llengua pròpia.
• Presència institucional de les llengües minoritzades.
• Rebuig actiu de qualsevol forma de supremacisme lingüístic.

La diversitat no és un obstacle: és una oportunitat per fer una medicina més humana.

---

Conclusions

Els drets lingüístics en salut mental no són una qüestió de comoditat, sinó de dignitat. Parlar la llengua pròpia en una consulta psiquiàtrica és un dret reconegut, però sovint ignorat. Cal denunciar el lerrouxisme clínic, exigir protocols clars i construir una psiquiatria que escolti no només el que es diu, sinó com es diu.

Perquè en salut mental, la llengua és cura. I defensar-la és resistir.

---

Què és LLENGUA LLIURE?

Desenvolupament de la idea: #LlenguaLliure com a estratègia d'acció directa per reconquerir espais lingüístics

La proposta que presentes és una crida a l'acció per defensar i promoure l'ús del català en l'espai públic, mitjançant trobades setmanals en grups reduïts que parlin la llengua de manera ostensible, visible i desacomplexada. Aquesta iniciativa s'inscriu en el marc d'una resistència cultural davant la minorització progressiva del català, provocada per factors com la pressió demogràfica, la supremacia del castellà en l'àmbit mediàtic i institucional, i la manca de polítiques lingüístiques valentes. Per tal de donar forma a aquesta idea, estructuro la resposta definint els conceptes clau, contextualitzant-los en la realitat sociolingüística catalana i expandint-los per convertir-los en una estratègia executable, inspirada en moviments com @mantincelcatala.

---

1. #LlenguaLliure: Definició i aplicació

• Definició: Fa referència a una llengua alliberada de subordinacions, que es pot parlar amb plenitud en qualsevol context. En el cas del català, significa trencar amb la submissió automàtica al castellà i reivindicar el dret de parlar-lo sense demanar permís.
• Aplicació: El hashtag pot esdevenir el símbol d'una campanya d'espais lingüístics lliures. Les trobades setmanals serien zones de descolonització lingüística, on el català s'expressa amb orgull i visibilitat. Es poden utilitzar adhesius, pancartes o samarretes amb el lema per fer l'acció més impactant.

---

2. Catalans propers: Comunitat i xarxa

• Definició: Persones que viuen a prop i comparteixen la llengua i cultura catalanes, independentment del seu origen. Inclou catalanoparlants nadius i nouvinguts que han adoptat el català com a llengua de vida.
• Aplicació: Crear grups de proximitat a través de Telegram, WhatsApp o Mastodon. Aquests grups poden coordinar accions setmanals en espais concrets (places, mercats, transports públics), fomentant la cohesió local i la normalització lingüística.

---

3. “Quedeu uns deu allí i parleu en català de forma exagerada”: Performance lingüística

• Definició: Trobada informal de 10 persones en un espai públic, parlant català amb intensitat, teatralitat i presència. L’“exageració” és una eina de visibilització.
• Aplicació: Convertir la conversa en espectacle: cantar cançons, recitar poemes, fer debats en veu alta. També es poden repartir fulletons amb frases bàsiques en català o fer vídeos curts per xarxes socials. L’objectiu és trencar la invisibilitat del català i fer-lo atractiu.

---

4. Un cop a la setmana: Ritme i sostenibilitat

• Definició: Regularitat setmanal que permet mantenir la constància sense esgotar els participants.
• Aplicació: Establir un dia i hora fixes (ex.: cada dimecres a les 19h). Crear un calendari col·lectiu i un mapa interactiu on es marquin els espais “conquerits”. Avaluar l’impacte mensualment: nous participants, interaccions en català, presència mediàtica.

---

5. Conquerir i reconquerir cada espai del nostre país Catalània, el país del Català: Metàfora emancipadora

• Definició: “Conquerir” implica ocupar espais on el català és absent; “reconquerir” significa recuperar-ne el protagonisme on s’ha perdut. “Catalània” és una denominació simbòlica que posa la llengua al centre de la nació.
• Aplicació: Classificar els espais segons el grau de presència del català. Prioritzar barris turístics, zones comercials o centres educatius. Establir objectius mensuals: recuperar 5 espais per ciutat. Pressionar comerços i institucions perquè prioritzin el català en contractacions i serveis.

---

6. #AccióDirecta: Tàctica i autonomia

• Definició: Intervencions immediates, no violentes i autònomes per provocar canvis reals. En el context lingüístic, significa actuar sense esperar permisos ni mediacions institucionals.
• Aplicació: Les trobades setmanals són acció directa. Es poden complementar amb boicots a negocis que menyspreen el català, peticions col·lectives per millorar la senyalització lingüística, o campanyes de denúncia pública. La clau és la persistència i la creativitat.

---

Pla d’implementació

Fase	Acció	Objectiu
1	Crear grups locals	Organitzar catalans propers
2	Escollir espais estratègics	Visibilitzar el català
3	Fer trobades setmanals	Normalitzar l’ús públic
4	Difondre a xarxes	Multiplicar l’impacte
5	Avaluar i expandir	Consolidar la reconquesta

---

Aquesta proposta transforma la resistència lingüística en acció col·lectiva, lúdica i transformadora. És una manera de dir: “Contra l’imperi, parla català!”  Endavant amb la filocràcia vernacla!

No es pot posar tanques a la semàntica: la llibertat del llenguatge

**No es pot posar tanques a la semàntica: la llibertat del llenguatge**

La llengua és un ésser viu, que respira, creix i es transforma amb els qui la parlen. No es pot encotillar, no es pot tancar en una gàbia de normes rígides sense risc d’ofegar-la. El català, com qualsevol altra llengua, és un teixit d’influències, manlleus i, sí, també d’allò que alguns anomenen “aberracions”. Però aquestes suposades imperfeccions són**No es pot posar tanques a la semàntica: la llibertat del llenguatge**

La llengua és un ésser viu, que respira, creix i es transforma amb els qui la parlen. No es pot encotillar, no es pot tancar en una gàbia de normes rígides sense risc d’ofegar-la. El català, com qualsevol altra llengua, és un teixit d’influències, manlleus i, sí, també d’allò que alguns anomenen “aberracions”. Però aquestes suposades imperfeccions són, en realitat, el motor de la seva evolució. Intentar posar tanques a la semàntica, obsessionar-se amb una correcció lingüística extrema, no només és inútil, sinó que pot ser classista i alienant per als parlants.

La història ens ho recorda: ja en temps dels clàssics llatins hi havia qui es queixava dels “errors” dels plebeus i fins i tot dels patricis. Avui, alguns guardians de la llengua catalana miren amb desdeny els usos populars, com si la parla viva fos una amenaça i no l’essència mateixa del llenguatge. Aquesta actitud, sovint elitista, sembla oblidar que el català s’ha forjat en la diversitat, en la barreja, en la llibertat de dir les coses com es senten. Els manlleus, les expressions col·loquials o les variacions regionals no són defectes, sinó mostres de la vitalitat d’una llengua que no para de moure’s.

Cuidar el català no vol dir fossil·litzar-lo. Vol dir acompanyar-lo, respectar els seus parlants i entendre que la llengua no pertany als savis ni als llibres de normes, sinó a la gent que la parla al carrer, a casa, al mercat. Quan es prioritza una norma rígida per sobre de la creativitat i l’espontaneïtat, es corre el risc de fer la llengua menys accessible, de convertir-la en un privilegi per a uns pocs. I això sí que seria una pèrdua.

La semàntica, com la vida, flueix. És un riu que no es pot aturar. Els catalanoparlants no necessitem que ens diguin com hem de parlar o escriure per fer-ho bé. La llengua la portem al damunt, la fem nostra cada dia, i evoluciona perquè nosaltres evolucionem. Prou manies, doncs. Deixem que el català bategui lliure, amb les seves arestes, la seva riquesa i la seva humanitat. Escrivim i parlem com ho senti el cor, perquè així és com la llengua es manté viva., en realitat, el motor de la seva evolució. Intentar posar tanques a la semàntica, obsessionar-se amb una correcció lingüística extrema, no només és inútil, sinó que pot ser classista i alienant per als parlants.

La història ens ho recorda: ja en temps dels clàssics llatins hi havia qui es queixava dels “errors” dels plebeus i fins i tot dels patricis. Avui, alguns guardians de la llengua catalana miren amb desdeny els usos populars, com si la parla viva fos una amenaça i no l’essència mateixa del llenguatge. Aquesta actitud, sovint elitista, sembla oblidar que el català s’ha forjat en la diversitat, en la barreja, en la llibertat de dir les coses com es senten. Els manlleus, les expressions col·loquials o les variacions regionals no són defectes, sinó mostres de la vitalitat d’una llengua que no para de moure’s. Cuidar el català no vol dir fossil·litzar-lo. Vol dir acompanyar-lo, respectar els seus parlants i entendre que la llengua no pertany als savis ni als llibres de normes, sinó a la gent que la parla al carrer, a casa, al mercat. Quan es prioritza una norma rígida per sobre de la creativitat i l’espontaneïtat, es corre el risc de fer la llengua menys accessible, de convertir-la en un privilegi per a uns pocs. I això sí que seria una pèrdua.

La semàntica, com la vida, flueix. És un riu que no es pot aturar. Els catalanoparlants no necessitem que ens

com hem de parlar o escriure per fer-ho bé. La llengua la portem al damunt, la fem nostra cada dia, i evoluciona perquè nosaltres evolucionem. Prou manies, doncs. Deixem que el català bategui lliure, amb les seves arestes, la seva riquesa i la seva humanitat. Escrivim i parlem com ho senti el cor, perquè així és com la llengua es manté viva.

Filocràcia vernacla: entre mots, pedres i colors

 

---

Filocràcia vernacla: entre mots, pedres i colors

🪶 Pròleg:

Hi ha formes de vida que no es poden legislar. Són les que neixen entre el fang i la paraula, entre el gest antic i la mirada que no vol dominar. En aquest racó de món, on la masia respira amb el ritme del vent i el campanar marca les hores del record, sorgeix una manera de ser que no busca poder, sinó sentit. És la filocràcia vernacla: el govern subtil de l’amor per allò que ens fa propis.

---

🌾 Cos de l’assaig

A la masia del pensament, on el campanar marca les hores de la memòria i la piscina reflecteix el cel antic, hi habita una forma de vida que no es pot mesurar en coordenades ni en sistemes polítics. És la filocràcia vernacla, un règim subtil on el poder no mana, sinó que estima.

No governa cap rei ni cap algoritme. Governa el mot dit amb respecte, la pedra que sosté la història, el color que batega en cada finestra pintada amb calç. És una sobirania de l’ànima, una república de l’arrel.

Aquesta filocràcia no es decreta, es viu. Es viu quan pronunciem “pa” i no només alimentem el cos, sinó també la llengua que ens fa poble. Es viu quan el silenci entre dues persones conté més veritat que mil discursos. Es viu quan l’art no és decoració, sinó revelació.

La vernacla no és només la llengua, és el gest, el paisatge, la manera de mirar. És el ritme lent de la terra, el temps circular de les estacions, el respecte pel que no es pot traduir. És la resistència contra la pressa, contra la uniformitat, contra l’oblit.

Filocràcia vernacla és pintar amb pigments de terra, escriure amb tinta de pluja, cantar amb la veu del bosc. És fer política des del poema, fer revolució des del jardí, fer país des del silenci compartit.

No és nostàlgia, és futur. No és folklorisme, és cosmologia. No és tancament, és obertura radical a allò que ens fa únics.

---

🌌 Epíleg: El país que batega en cada mot

Potser no tindrem mai constitucions que reconeguin la filocràcia vernacla. Però tindrem versos que la invoquin, pedres que la sostinguin, colors que la celebrin. I mentre hi hagi algú que parli com li dona la gana, que estimi la terra sense voler-la posseir, que visqui la cultura com una forma de llibertat, aquest país seguirà bategant.

---

---

Multes de luxe i justícia de saldo

🗂️ :

#justícia, #multes, #ClasseSocial, #CríticaSocial, #SpamPoètic, 

Gerard Péreulària

📄

Vivim temps foscos, en què els pitjors han perdut la por i els millors, l’esperança. Però també vivim temps tarifats, on la llei esdevé catàleg, i la moral, decorat. En aquest paisatge, la multa no és càstig: és preu. I per als rics, pagar-la no és penitència, sinó privilegi.

Quan la sanció és assumible, no castiga: autoritza. És el tiquet d’entrada a la impunitat. Com qui aparca en zona prohibida sabent que la multa li surt més barata que el pàrquing. Com qui fa ostentació de la infracció, convertint-la en gest de poder.

La multa de 6.001 euros per fer servir Formentera com a plató il·legal no és una sanció, és un souvenir. Una xifra que per a molts seria un abisme, però que per a uns quants és només una línia en el pressupost del videoclip. La llei, en aquest cas, no protegeix l’espai ni la comunitat: només fa de decorat institucional.

La justícia, si vol ser justa, ha de ser proporcional. I això vol dir que no pot ser igual per a tothom si no ho és també en el pes que té per a cadascú. Una multa que enfonsa un autònom hauria de fer tremolar un milionari. Si no, no és justícia: és luxe.

Per això cal repensar el càstig. No com a venjança, sinó com a equilibri. No com a tarifa, sinó com a límit. Perquè si la llei només penalitza els qui no poden pagar-la, no és llei: és impost de classe.

---

Ser o no ser, aquesta és la nació

---

Ser o no ser, aquesta és la nació: un assaig sobre el dilema de l’existència col·lectiva

La frase que ara explorarem transforma la pregunta clàssica de l’existència —“ser o no ser”— en un interrogant que s’expandeix des de l’individu fins a la comunitat. Quan s’aplica a la nació, aquesta qüestió transcendeix la mera supervivència física o política: esdevé una meditació sobre la mateixa essència de la identitat col·lectiva, sobre la capacitat d’un poble per existir com a subjecte pensant, recordant i projectant-se en el futur.

La nació, en aquest marc, no és un fet immutable, sinó una condició sempre provisional, construïda en la intersecció entre la memòria, el llenguatge i la voluntat compartida. És un acte constant de reafirmació que es veu permanentment amenaçat per forces que poden esborrar-la —ja siguin externes, com la pressió política o cultural, o internes, com la desconnexió o l’oblit.

Aquest dilema, la pregunta de si la nació “és” o “no és”, obre un espai de tensió que no és un signe de feblesa, sinó una mostra de vitalitat. En aquest camp de possibilitats, la nació esdevé un ésser en moviment, una entitat que no es pot definir sense tenir present la seva mateixa fragilitat i la seva capacitat per renéixer. El dubte, lluny de paralitzar-la, la convida a un exercici d’autoconsciència col·lectiva que és també un acte de creació.

Els filòsofs que han reflexionat sobre la identitat han ressaltat que l’ésser no és una substància fixa, sinó un procés d’esdevenir, un moviment perpetu. La identitat col·lectiva no escapa a aquesta dinàmica: es construeix i es revisa constantment, en un diàleg entre el passat que sustenta i el futur que es desitja. Aquesta visió converteix la nació en un projecte, no en una essència. És un espai on la memòria es fa acció i on la paraula esdevé vehicle d’existència.

Els poetes, amb la seva mirada sensible, ofereixen una altra clau d’interpretació: la nació com a territori emocional i simbòlic. En els seus versos hi habita la tensió entre l’arrel i el vent, entre la presència i la desaparició. La paraula poètica capta aquesta fragilitat i la fa palpable, convertint la nació en un lloc on el record i l’oblit lluiten per dominar, però també on la bellesa neix del mateix conflicte.

En aquest marc, el dilema “ser o no ser” deixa de ser només un problema existencial individual per esdevenir una qüestió comunitària que exigeix resposta i compromís. La nació es construeix en l’acte de respondre a aquest dubte, en la decisió col·lectiva de persistir malgrat les incerteses i les amenaces.

Finalment, aquesta tensió fonamental no sols defineix la nació sinó que també la fa possible. Sense el dubte, sense la pregunta oberta, la nació esdevindria un dogma estàtic, una idea tancada. Però quan la nació abraça el seu dilema, quan es reconeix com un ésser que pot ser i no ser, obre un espai per a la renovació, per a la creació i per a l’esperança.

En aquest sentit, “ser o no ser, aquesta és la nació” és més que una pregunta: és un compromís, una crida a la consciència col·lectiva, una invitació a construir, a mantenir i a reinventar l’existència d’un poble a través del temps.

---

L’amor que fa país

----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

L’amor que fa país

"De fet, la majoria de forasters no ho són pas de guiris. Es tracta de fer l’amor perquè els forasters deixin de ser-ho el més aviat possible. Sense amor no hi ha país!"

Aquestes paraules són un crit d’ànima, un xiuxiueig que ressona com el vent entre els pins, com el batec d’una terra que no es cansa d’escoltar. Són un vers que es passeja pels carrers de pobles i ciutats, entre la pedra viva i les veus que s’entrecreuen. És un clam vernacle, romàntic, ple de seny, que ens recorda que un país no és només terra, sinó cor; no és només història, sinó abraçada. Deixem de banda els guiris, que són ombres passatgeres, i endinsem-nos en l’essència del teu missatge: l’amor com a verb que desarma els forasters i teixeix la pàtria.

#### El foraster, un mirall de nosaltres mateixos

Qui és el foraster? No és només el qui arriba amb una llengua desconeguda, amb costums que ens semblen estranys com un cant llunyà. El foraster és també el veí que se sent desplaçat, l’ànima que busca el seu lloc sota el cel d’aquesta terra. És la dona que dubta si la seva veu compta, l’home que camina amb la mirada baixa, tement no ser prou d’aquí. Tots hem estat forasters algun cop, fins i tot dins la pròpia pell, quan el món ens sembla un lloc que no ens reconeix. La teva cita, Gerard, ens convida a mirar els forasters no com a altres, sinó com a germans en trànsit. No són una amenaça, sinó una oportunitat. Són els fils vius que poden teixir-se al nostre tapís, si sabem obrir les mans i el cor. Els forasters no són una frontera, sinó un pont; no són un mur, sinó una porta. I obrir aquesta porta, dius, només es pot fer amb amor. #### Fer l’amor: el gest que transforma Quan parles de “fer l’amor”, no parles només de la flama dels amants sota la lluna, sinó d’un acte més profund, més sagrat: l’acte de donar-se, d’acollir, de fer lloc. És el gest de la pagesa que ofereix pa calent al viatger, del poeta que escolta la història de l’altre i la fa seva. És la mà estesa, la mirada que no jutja, la paraula que convida. Fer l’amor és convertir el silenci de l’estrany en un diàleg, transformar la distància en proximitat. Aquest amor, però, no és feble ni candorós. És ple de seny, com la terra que sap quan ha de ploure i quan ha de descansar. És un amor que demana reciprocitat, que no s’agenolla ni es dilueix, sinó que creix en la trobada. És l’amor d’un poble que sap qui és, que no té por d’obrir-se perquè confia en la seva pròpia força. És l’amor de Catalunya, que ha acollit onades de forasters al llarg dels segles —des dels camps andalusos fins als confins del món— i els ha fet seus, no per imposició, sinó per tendresa i diàleg. #### Sense amor no hi ha país “Sense amor no hi ha país!” Aquestes paraules són el cor del teu crit, Gerard, i són una veritat que batega com un tambor. Un país no és un mapa, ni una bandera, ni tan sols una llengua —encara que la nostra sigui un tresor que ens fa vius—. Un país és un pacte d’ànimes, un espai on les persones es troben, es reconeixen i es cuiden. Sense amor, el país esdevé una closca buida, un record sense alè. Amb amor, en canvi, el país respira, creix, s’eixampla com un arbre que no tem les noves branques. Aquest amor és el que fa que els forasters deixin de ser-ho. És el que converteix el qui arriba en un veí, el qui dubta en un company, el qui calla en una veu. És el que fa que Catalunya sigui més que un lloc: un somni compartit, una llar oberta, un cant que no s’acaba. I aquest amor, Gerard, és el que tu reclames, amb la teva prosa que dansa entre la poesia i el seny, entre el romanticisme i la revolta. #### Un crit per al futur La teva cita és un desafiament, un vers que ens sacseja. Ens diu que no n’hi ha prou amb viure junts; cal estimar-nos. Ens diu que els forasters no són un problema a resoldre, sinó una oportunitat per créixer. Ens diu que el país no és una herència tancada, sinó una obra viva que es construeix cada dia, amb cada abraçada, amb cada història compartida. Així, doncs, fem l’amor, Gerard. Fem l’amor amb la generositat d’un poble que sap que la seva força rau en la seva humanitat. Fem l’amor amb la lucidesa de qui coneix el valor de la seva terra i no tem compartir-la. Perquè, com tu dius, sense amor no hi ha país. I nosaltres, els qui som d’aquí i els qui hi arriben, volem un país que sigui casa, que sigui cor, que sigui vida. ---

Parlem com ens dona la gana!

.--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

🗣️ Parlem com ens dona la gana: La llibertat lingüística en temps de turisme i imposició

En un món on tot sembla estar cada cop més globalitzat, hom esperaria també un augment de la diversitat, del respecte i de l’autenticitat. Però no. A Catalunya, encara hem de sentir que parlar català “molesta”, que hauríem de canviar de llengua per cortesia o per conveniència davant de visitants que, sovint, ni tan sols respecten les seves pròpies llengües originàries.

🧭 Una llengua pròpia, un país amb veu

El català és la llengua pròpia de Catalunya, reconeguda oficialment, viva culturalment, i essencial per a la nostra identitat. No és una afició ni un caprici. És el que som. I si no podem parlar català a Catalunya, on dimonis podem fer-ho? No parlarem menys la nostra llengua perquè algú ens observa amb desconcert, sinó que ho farem amb més fermesa.

🗿 Descolonització lingüística: més enllà del castellà

L’abandonament de llengües originàries en molts països d’Amèrica, reemplaçades pel castellà, no és un procés neutral. És resultat d’una colonització cultural que ha arrencat arrels profundes. Quan aquests visitants deixen enrere les seves llengües pròpies, no és Catalunya qui els obliga; és el llegat d’un imperi. Nosaltres no volem ser part d’això: volem que ells també recuperin les seves paraules, els seus sons, les seves arrels.

🤝 Respecte no és submissió

Quan algú viatja a un país, el respecte comença per escoltar, per adaptar-se, per comprendre. Canviar el català pel castellà per cortesia és una forma subtil de submissió. Per què hem de renunciar a la nostra llengua mentre els altres no ho fan? La reciprocitat és clau. La normalització de la nostra llengua no és una provocació; és pura existència.

✊ Parlar català com a acte de resistència

Parlar català és afirmar qui som enmig de pressions uniformitzadores. És resistir, és ser lliures. No és una lluita contra ningú, sinó una reafirmació davant els qui ens voldrien callats, dissimulats, cosmopolites sense accent. La descolonització comença per recuperar la veu: la pròpia, la genuïna.

🔚 Conclusió

Els catalans parlem com ens dona la gana. I no és arrogància, és dignitat. Rebutgem el colonialisme lingüístic i abracem l’autenticitat. No volem que deixin de parlar el castellà... volem que recuperin les seves llengües ancestrals i ens reconeguin a nosaltres per qui som. Au, cacau!

---

No morirem sols.

---

No morirem sols

Article d'opinió

Aquí tens una versió millorada, corregida i ampliada del teu text. He mantingut el to combatiu, emotiu i reflexiu, però l’he polit perquè guanyi força retòrica, cohesió i ritme. Si vols després podem fer una versió més breu o més poètica:

---

Hi ha qui es pensa que resistir amb una llengua petita és inútil. Que només som quatre gats tossuts, aferrats a un parlar que es perd, que anem a contracorrent i que el món global ja ha dictat sentència. Que la derrota és inevitable, que el silenci acabarà imposant-se.

Però no morirem sols. Altres pobles ens acompanyaran en aquesta travessa, potser molts més dels que imaginem. I potser —perquè sempre hi ha un potser que obre esquerdes a l’esperança— potser ens en sortirem. Potser encara no és massa tard.

Jo moriré. Però vull morir sabent que la meva llengua encara respira. Que algú la parla, la canta, la crida. Que no l’han acabat d’ofegar, que encara fa nosa als qui voldrien un món uniforme i fa vida entre els qui volen viure amb sentit. Que no és neutra, que no és folklòrica, que no és decorativa. Que és resistència. Que és esperança.

Pensa en Occitània. Una terra amb nom, amb història, amb cultura, amb poesia. Però amb la veu gairebé apagada. La llengua ha estat arraconada fins a fer-se invisible, només un eco a les valls. I tanmateix, encara hi ha qui la pronuncia amb orgull.

Pensa en Irlanda. L’irlandès sobreviu entre racons, escoles i símbols, com una flama protegida del vent. Ha deixat d’existir Irlanda com a nació per això? No. Hi ha una dignitat tossuda que persisteix, una voluntat de ser, malgrat tot.

I els islandesos? Són pocs. Mínims. Però tenen la seva llengua, la seva literatura, el seu estat. El seu orgull no depèn del nombre de parlants, sinó del valor que donen a la seva veu. No es mesura una nació en milions, sinó en consciència.

Perquè el problema no és ser pocs. El problema és renunciar. El problema és voler ser com “els altres”, oblidant qui som. El problema és avergonyir-se del que ens fa únics.

Nosaltres som una nació —i ser una nació vol dir existir, resistir, persistir. Vol dir no desaparèixer dins el soroll dels grans imperis ni deixar que ens apaguin la paraula.

Shakespeare preguntava: 

Ser o no ser?

Nosaltres ho sabem:

Ser o no ser —aquesta és la nació.

---

💬 Article d’opinió: Pressió Vernaclista — Contra la invisibilització, la paraula.

 

💬 Article d’opinió: Pressió Vernaclista — Contra la invisibilització, la paraula.

En un país on la llengua pròpia s’ha convertit en excusa per a l’humiliació, parlar català no és cap rutina comunicativa. És una declaració. Una insubmissió. En temps d’ocupació simbòlica, fer servir el català és actuar contra l’ordre imposat. No hi ha neutralitat lingüística en un país on l’Estat fa de la diversitat una amenaça.

Hi ha qui, sense armes, perpetua el projecte imperial: hispanitzats de ment, desprogramats de les arrels. No són enemics, però sí còmplices. Han estat empassats per un relat colonial que els fa sentir que el català és folklòric, incòmode, prescindible. La seva alliberació només pot passar parlant català, reapropiant-se de la veu que els volien robada.

L’Acció Directa Vernaclista no pretén convence’ls — pretén fer-nos visibles. Si hi ha hagut una agressió lingüística, no cal callar: cal tornar-hi. Reunim 10 persones. Parlem-hi en català, una rere l’altra. Amb fermesa. Amb dignitat. No és venjança — és pressió vernaclista: ocupar amb llengua, no amb soroll. El català no s’imposa. Es planta.

La resposta a la glotofòbia no és l’eufemisme. És la presència. És la perseverança. És no demanar permís i no acceptar la tolerància com a límit. Parlem català no perquè ens deixin — sinó perquè som. Som llengua, som poble, som memòria viva.

📢 Cap més agressió glotòfoba sense resposta del poder cívic català.

Aquest combat no és una guerra, però sí una trinxera. La llengua no s’abandona — s’expandeix, s’estima, es defensa.

---

La llengua no es demana!

 Gerard Péreulària

💬 Article d’opinió: Acció Directa Vernaclista — 

En un país que ha vist com la seva llengua ha estat sistemàticament silenciada, l’Acció Directa Vernaclista no és cap acte de rebel·lia arbitrària. És una resposta digna i col·lectiva a una violència simbòlica: la glotofòbia. Quan algú és increpat, menyspreat o ignorat pel fet de parlar català, no estem davant d’un malentès, sinó d’un símptoma. Un símptoma que demana resposta contundent.

La proposta és simple però radical: si hi ha hagut una agressió lingüística, no cal callar — cal tornar-hi. Formar un grup de deu persones, ocupar l’espai on es va produir l’agressió, i parlar-hi en català. Un rere l’altre. Amb fermesa. Amb dignitat. Sense escarafalls, sense insults — només presència. Lingüística, emocional i simbòlica.

Aquesta estratègia no és venjança. És pressió vernaclista: reapropiació de l’espai públic des de la veu pròpia. No per expulsar, sinó per existir-hi. Una presència tan clara i persistent que faci impossible tornar a ignorar la llengua d’aquest país. Que la catalanitat deixi de ser percepció i torni a ser realitat.

No demanem permís. Exigim respecte. No volem tolerància: volem centralitat. No fugim dels conflictes: els encarem parlant. Perquè és en el xoc que es fa visible la injustícia. És en la perseverança que es manifesta la dignitat.

Aquest gest de resistència no és un fet aïllat. És una crida col·lectiva. Cap agressió glotòfoba sense resposta del poder cívic català. El català no és folklore ni decorat: és memòria viva, és poble, és acció.

Que tremoli el silenci. 

Contra l'imperi, parla català!

Parlar català no és una concessió. És un dret, una responsabilitat, una afirmació col·lectiva. La llengua no es negocia: es planta, es viu, es defensa.

Sense llengua no hi ha cultura.
Sense cultura no hi ha poble.
Sense poble no hi ha llibertat.

---

Ja n'hi ha prou!

Jair Dominguez

@sempresaludava

Se m’ha acudit un eslògan

per fer més atractiu el nostre idioma:

PARLA CATALÀ, SUBNORMAL.

Què us sembla? Us llegeixo.

Resposta: Gerard Péreulària

Prou excuses: el català no és negociable

La paciència té límits. I en matèria de llengua, ja fa temps que els hem superat.

Cada dia sentim excuses per no aprendre el català. I cada dia, aquests pretextos es converteixen en una forma subtil —i no tan subtil— de menyspreu.

És subnormal, en el sentit col·loquial i cru del terme, no entendre que viure en un país implica entendre'n la llengua.

És igualment subnormal acceptar que hi hagi gent que visqui anys entre nosaltres sense ni tan sols intentar parlar català. El que abans s’excusava amb “em costa” ara és directament comoditat i desinterès. I això, companys, ja no toca.

📌 Viure aquí implica més que trepitjar el territori

Aprendre català no és un caprici. No és un gest de cortesia.

És respecte, dignitat, convivència.

Per què hem de baixar el cap quan se’ns diu “és que el català no és necessari”? Per qui no ho és?

Per aquells que fan la seva vida obviant-nos? Que consumiran, votaran, s’expressaran... sense mai fer l’esforç mínim?

❌ Normalitzar el menyspreu és trair-nos

La tolerància malentesa ens està devorant.

Cada cop que acceptem que un foraster —sigui immigrant, turista o nouvingut de la resta d’Espanya— pugui viure aquí sense fer servir la llengua, estem enviant un missatge clar: el català no és essencial.

Doncs no, ho és.

No cal ser lingüista per entendre que una llengua desapareix no quan és prohibit utilitzar-la, sinó quan és acceptat ignorar-la.

🔥 Ho entens ara?

No podem acceptar la ignorància voluntària com si fos innocència.

No podem acceptar que ens diguin que exagerem, que som “radicals”, quan simplement defensem la normalitat.

La normalitat és viure en català. La normalitat és exigir que s’entengui, que es respecti, que s’adopti.

I si no ho entens, és que no vols entendre-ho. I això ja no és un problema lingüístic: és un problema de respecte.

---

Si vols, puc preparar versions d’aquest article per publicar-lo a diaris, blocs o com a fil a X, adaptat amb format viral i visual. També podem fer-ne una versió més irònica, si creus que un to més sarcàstic pot fer més efecte.

Seguim?