🧠 Drets lingüístics i salut mental: entre la cura i la resistència
Introducció
En l’àmbit de la salut mental, la llengua no és només un mitjà de comunicació: és un espai de vincle, de memòria, de dignitat. Quan una persona travessa un moment de vulnerabilitat emocional —com en la psiquiatria perinatal, durant l’embaràs o el postpart—, la llengua pròpia pot ser l’únic refugi simbòlic que li queda. Negar-li aquest espai és negar-li una part essencial de la seva identitat.
Aquest assaig vol denunciar el lerrouxisme clínic, una forma de violència simbòlica que invisibilitza la diversitat lingüística en l’atenció sanitària, i reivindicar una psiquiatria descolonitzada, empàtica i contextual.
La llengua com a eix terapèutic
La paraula és l’eina principal en la majoria de tractaments psiquiàtrics. Però no totes les paraules tenen el mateix pes emocional. La llengua materna és el vehicle a través del qual s’articulen les emocions més profundes. En català, una mare pot dir “estic desbordada” o “em fa por no estimar prou el meu fill” amb una càrrega afectiva que no es tradueix fàcilment.
Diversos estudis han demostrat que l’atenció en la llengua pròpia del pacient millora la comprensió, l’adherència al tractament i la qualitat del vincle terapèutic. Ignorar aquest fet és una negligència professional.
El marc legal i la realitat institucional
Els drets lingüístics estan reconeguts per la legislació catalana, espanyola i europea. L’Estatut d’Autonomia de Catalunya garanteix el dret a ser atès en català. Però la realitat és tossuda: molts professionals no tenen formació lingüística adequada, i les institucions no despleguen protocols clars.
La Sociedad Marcé Española, dedicada a la salut mental perinatal, compta amb professionals catalans com el Dr. Jesús Cobo Gómez, que treballa al Parc Taulí de Sabadell i investiga sobre la depressió postpart i les pèrdues perinatals. Tot i això, la presència institucional del català en les seves activitats és escassa. Cal que les societats científiques reconeguin que la llengua no és un detall, sinó un pilar de la qualitat assistencial.
El lerrouxisme clínic: una forma de violència simbòlica
El lerrouxisme clínic és l’actitud —conscient o inconscient— que invisibilitza la llengua del pacient. Pot manifestar-se en formes subtils: no oferir serveis en català, corregir el pacient, imposar el castellà en la consulta. Però les conseqüències són profundes: trencament del vincle terapèutic, sensació d’inseguretat, desconnexió emocional.
Aquest tipus de violència no és anecdòtic. És estructural. I cal denunciar-lo com a tal.
Cap a una psiquiatria descolonitzada
Una psiquiatria descolonitzada és aquella que reconeix la diversitat com a font de salut. Això implica:
- Formació en competència cultural i lingüística.
- Protocols clars d’atenció en llengua pròpia.
- Presència institucional de les llengües minoritzades.
- Rebuig actiu de qualsevol forma de supremacisme lingüístic.
La diversitat no és un obstacle: és una oportunitat per fer una medicina més humana.
Conclusions
Els drets lingüístics en salut mental no són una qüestió de comoditat, sinó de dignitat. Parlar la llengua pròpia en una consulta psiquiàtrica és un dret reconegut, però sovint ignorat. Cal denunciar el lerrouxisme clínic, exigir protocols clars i construir una psiquiatria que escolti no només el que es diu, sinó com es diu.
Perquè en salut mental, la llengua és cura. I defensar-la és resistir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada