L'estètica d'una causa.

----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

La bandera com a horitzó

Les banderes, de vegades, són tan sols decorats. Draps que pengen de balcons i institucions, simples estampes per a fotografies i commemoracions. Però quan neixen d’una necessitat vital, quan emergeixen de la ferida i de la set d’un poble, llavors esdevenen un llenguatge propi: un relat condensat en colors i símbols.

La nostra bandera hiparxiològica no és un disseny estètic, ni una curiositat de laboratori ideològic. És un crit i una promesa.

El cercle i l’escala

Al centre groc, un cercle conté l’escala. L’escala no és un ornament: és el gest de pujar, de no resignar-se a la planúria. Cada graó és una exigència: llengua, cultura, coratge, comunitat. El cercle, alhora, simbolitza el retorn i la pertinença: la idea que l’ascens no es fa en solitari, sinó amb els altres, en comunitat viva.

És una imatge que destil·la la filosofia pujolsiana: que tot està escrit en l’ésser i que la tasca de l’home és desplegar-se, graó a graó, fins a la seva plenitud.

L’estrella

A dalt, l’estel roig. No hi és com a decorat soviètic ni com a concessió a cap moda passada. És un símbol de lluita, d’emancipació universal, de comunió amb els pobles que encara avui reclamen dignitat i justícia. El vermell aquí no és només la sang vessada: és la vida encesa, el foc que mou els col·lectius a no rendir-se mai.

Una bandera per viure

No és una bandera de museu ni per a turistes. No és recordatori melangiós, ni souvenir. És eina i consigna, és bandera per ser viscuda. Quan el vent la desplega, no només parla de nosaltres: parla d’un horitzó comú per als pobles que no volen desaparèixer, per a aquells que no accepten que la història sigui un dictat immutable.

És al balcó i a la plaça, però sobretot dins nostre. Sense la tremolor d’aquesta bandera al cor, cap victòria no és possible.

El camí

La bandera ens recorda que el camí no té sostre. Que sempre hi ha un graó més a pujar, una plenitud més a conquerir. Que el poble que sap elevar-se, sap també arrelar-se. Que som baules, però també llavor i futur.

Que onegi, doncs, solemne i lliure. Que sigui brúixola i flama. I que nosaltres sapiguem ser dignes d’ella.

Gerard Péreulària