Jurament vernaclista: La llengua lliure com a crit de justícia

-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Gerard Péreulària

Jurament vernaclista: La llengua lliure com a crit de justícia

La llengua catalana és el pols d’un poble que no es doblega. És sang que flueix per les venes de la terra, un crit que fendeix la penombra, un foc que crema els intents de silenciar-lo. #LlenguaLliure és un jurament vernaclista, un compromís sagrat amb l’esperit de la pàtria, una promesa de defensar la veu que ens manté lliures. És poesia que talla com una fulla, amor que rugeix com un riu desbocat.

Els poderosos es regalen amb luxes buits: per a ells, les multes són joies sense valor, com la seva voluntat d’imposar una sola llengua per apagar la nostra. Però per a nosaltres, el català és justícia, un dret que no es rendeix, una arrel que resisteix. Jurem que la nostra llengua viurà lliure, bategant en cada carrer, en cada escola, en cada alè valent. En un món ple d’ànimes mudes i paraules buides, nosaltres cridem, cantem, vivim. La llengua lliure no es ven.

Aquest jurament és una batalla sense fi, com un borinot amb urpes afilades. Rebutgem el fals bilingüisme, aquesta màscara que encobreix el domini d’una llengua sobre l’altra. Les llengües no moren per desgast; són ofegades per lleis que exclouen, per silencis que trauen, per mirades que ignoren. Nosaltres, però, som guàrdies, #RadarsLingüístics, vigilants en la foscor, amb la paraula a la llengua, llestos per enfrontar cada menyspreu, cada atac al nostre vernacle. Jurem ser la veu que s’enfila per les coves del pensament, que s’alça com aurores al cel, que retrona com trons en la nit.

La llengua lliure és el nostre alè, la brisa que bressola l’arena, la força que teixeix i desfeu sense parar. És amor sense camins fàcils, que corre com sang pròpia, donant vida a un país que s’estima. Jurem no deixar que la dolça llengua s’apagui, fer-la ressonar per la pàtria, com un crit que travessa els murs del temps. Som tot el que ens manca quan tot sembla ple: un poble que roda salvatge, que estima entre el temps i l’espai, que no cau davant l’odi ni el dolor.

Quan el món ens clava agulles d’indolència, quan l’odi ens assalta, jurem no doblegar-nos. Correm entre tempestes, però seguim endavant. Escopim els horrors d’un món que sagna, i amb cada paraula en català afirmem la nostra llibertat. La llengua lliure és la nostra esperança, la virtut que guarim el dolor, la llum que encén l’ànima vora el cant del mar. És un principi que no s’atura, un crit que no mor. Aquest jurament vernaclista és un tros de cel escrit amb l’aroma de la terra. No ens doblegarem com voldrien els qui ens volen muts; som animals de foc, espurnes que brillen en la foscor. Jurem mantenir el català lliure, viu, com un riu que no cessa, com una poesia que embriaga. Mentre parlem la nostra llengua, som lliures. I no deixarem de parlar.

Gerard Péreulària