A casa nostra, amb la nostra llengua, sense demanar perdó

---

🔥 A casa nostra, amb la nostra llengua, sense demanar perdó

Assaig antropològic, sociolingüístic, filosòfic, polític i poètic sobre l’endofòbia com a forma de colonització estructural

0. Per què cal estudiar l’endofòbia si ja sabem que és destructiva?

Hi ha qui diu: “Ja sabem que l’endofòbia és dolenta. Per què cal teoritzar-la?”
Doncs perquè el sistema l’ha normalitzada.
Perquè el menyspreu a la cultura pròpia s’ha convertit en opinió legítima.
Perquè el discurs que ridiculitza la llengua, la identitat i el país circula amb impunitat, amb altaveu i amb sou públic.

Estudiar l’endofòbia no és repetir que és nociva.
És disseccionar-la.
És entendre com opera, com es camufla, qui la sosté i com es perpetua.

• Antropològicament, és violència simbòlica quotidiana.
• Sociolingüísticament, és la base de la substitució cultural.
• Filosòficament, és autoalienació disfressada de modernitat.
• Políticament, és una estructura de poder.
• Poèticament, és l’esborrament de la veu pròpia.

Marx ens ensenya que les idees dominants són les de la classe dominant.
Nietzsche ens recorda que la moral del feble es disfressa de virtut.
L’endofòbia és això: el relat del dominador fet norma.
És el menyspreu institucionalitzat, subvencionat, legitimat.

Dir que l’endofòbia és dolenta no és reiterar.
És resistir.
És recordar que el que és obvi per nosaltres, no ho és per qui ens vol fer desaparèixer.

---

1. Antropologia de l’odi domèstic

Endofòbia: odi al que és propi. Però no des de fora, sinó des de dins.
És el colon que viu al cos i el considera malalt.
És el funcionari que cobra del territori però el menysprea.
És el veí que exigeix que et tradueixis a casa teva.

“Casa nostra” no és només un espai físic.
És un espai simbòlic, cultural, històric.
És el lloc on la llengua, la memòria i la comunitat tenen sentit.
Quan algú hi entra i exigeix que canviïs per adaptar-te a ell, no és convivència: és ocupació.

Nietzsche ho diria així: és l’esclau que odia la seva pròpia llibertat.
És la moral del ressentiment convertida en política cultural.
És el desarrelat que troba plaer en la humiliació del que és viu, arrelat, propi.

No és ignorància: és estratègia.
És desarrelament actiu.
És la negació de la comunitat com a espai legítim.

---

2. Sociolingüística de la submissió

La llengua no és només un codi: és una manera de ser al món.
És el vehicle de la memòria, de la identitat, de la consciència.
Quan el català ha de demanar permís per existir, no és convivència: és submissió.

“Viure en català” no és una opció estètica.
És una afirmació política.
És dir: existim, parlem, pensem, estimem en la nostra llengua.
I no demanem perdó per fer-ho.

Marx ens diria: la llengua pròpia és infraestructura de consciència.
Destruir-la és desactivar la veu del poble.
És impedir que el conflicte s’articuli.

L’endofòbia és jerarquia imposada.
És bilingüisme asimètric.
És la idea que el català és útil només si no molesta.
És colonialisme amb gramàtica.

---

3. Filosofia de la negació

L’endofòbia és nihilisme cultural.
És considerar que només allò universal —és a dir, allò espanyol, francès, globalitzat— té legitimitat.
És la idea que el català és folklòric.
Que la cultura local és anecdòtica.
Que la nació sense estat és una fantasia.

Nietzsche ho denunciaria com la moral del ressentiment:
el feble que odia el fort, el desarrelat que odia l’arrel,
el modern que odia la tradició perquè li recorda que no té fonament.

És autoesborrament com a forma d’acceptació.
És renúncia a ser per poder agradar.
És submissió disfressada de cosmopolitisme.

---

4. Política de la humiliació

L’endofòbia no és marginal: és institucional.
És el tertulià que cobra per ridiculitzar el país.
És el polític que diu que “Catalunya no existeix”.
És el sistema que subvenciona el menyspreu.

Marx ho diria clar: és ideologia.
És el relat que justifica la dominació.
És el discurs que fa creure al dominat que la seva submissió és normal.

No cal exèrcit.
Només cal altaveu, sou públic i complicitat.
És humiliació convertida en política pública.
És convivència convertida en submissió.

---

5. Poètica de la resistència

No volem que ens estimin.
Només exigim que no ens escupin a la cara mentre mengen del nostre plat.

No cal pedagogia.
Cal orgull.
Cal trinxera.
Cal parlar clar.
Cal viure en català.
Cal no abaixar mai el cap.

Nietzsche ens diria: no cal compassió, cal afirmació.
Cal voluntat de poder.
Cal dir “sí” a la vida pròpia, a la llengua pròpia, al país propi.

“Trinxera” no és tancament.
És defensa.
És el lloc des d’on es resisteix, es pensa, es parla.
És la frontera entre la dignitat i la submissió.

La resistència no és odi.
És dignitat.
És la paraula que no s’agenolla.
És la cultura que no demana perdó.
És la nació que no s’esborra.

Aquest assaig no és una explicació.
És una declaració.
És el crit d’un poble que diu prou.
Amb veu clara.
Amb paraula ferma.
Amb orgull intacte.