Contra l’imperi: llengua, descolonització i identitat
He arribat a la conclusió que defensar la descolonització no és només una postura política, sinó una pràctica quotidiana que comença per la llengua que parlem. No es pot dir que s’està descolonitzant el pensament si es continua utilitzant la llengua del colonitzador com a eina de resistència. Això és una contradicció que cal desemmascarar. El castellà, com el francès o l’anglès, són llengües imperials que han servit per uniformitzar, silenciar i sotmetre pobles sencers. Parlar-les com a llengua de lluita és perpetuar el sistema que es diu combatre.
La descolonització real implica recuperar les llengües pròpies, les vernacles, les que han estat arraconades per l’Estat i per l’imperi. No és només una qüestió lingüística, sinó de cosmovisió. Cada llengua porta una manera de veure el món, una manera de relacionar-se amb la terra, amb els altres, amb el temps. Quan es parla una llengua pròpia, es viu d’una altra manera. I això és el que ens volen prendre: la capacitat de ser nosaltres mateixos.
No accepto que es digui que Catalunya és una colònia. No ho som. Som un país amb una llengua, una cultura i una història pròpia. El que passa és que estem sotmesos a un estat que ens nega, que ens vol diluir, que ens vol fer creure que no existim. Però existim. I resistim. I no acceptarem que ens tractin com si fóssim inferiors. No ho som. No som menys que ningú. I no hem de demanar perdó per existir.
Quan veig persones que, tot i conèixer la nostra cultura, continuen menyspreant-nos, em pregunto què els fa sentir tan superiors. Potser és el poder que els dona l’Estat. Potser és la llengua que parlen. Potser és la ideologia que han heretat. Però el que sé és que aquest menyspreu és una forma d’opressió. I que no es pot ser opressor si no es té poder. Els catalans, els bascos, els occitans, els bretons, els gal·lesos... no tenim poder. Tenim resistència. Tenim memòria. Tenim dignitat.
Per això dono suport a Palestina. No només per empatia, sinó perquè entenc el que significa ser discriminat per ser qui ets. Entenc el que significa que et neguin el dret a existir. I veig la paradoxa: persones que diuen defensar Palestina, però que ens discriminen a nosaltres per ser catalans. Això no és solidaritat. Això és hipocresia. I cal dir-ho.
Hi ha una manera clara de veure el món: els pobles originaris són Palestina, i els estats que els neguen són Israel. I en aquest esquema, Argentina no és un exemple de descolonització, sinó de colonització interna. Qui defensa l’espanyol a Argentina està perpetuant el panhispanisme, el paneuropeisme, el colonialisme. Aprendre una llengua pròpia de la terra és començar a entendre què vol dir ser d’un lloc. És començar a desfer el mal que ha fet l’imperi.
Jo no vull estats. Vull nacions lliures. Vull pobles que parlin les seves llengües, que visquin segons les seves cosmovisions, que no hagin de demanar permís per existir. Vull que s’acabi l’imperi. Vull que s’acabi la usurpació. I vull que s’entengui, d’una vegada per totes, que si no tens poder, no pots ser opressor.
Argentina té poder. Catalunya no. I això ho canvia tot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada