Llengua o mort: crònica d’un poble que no vol morir
A veure... No és cap retrocés del nombre de catalans. És un augment massiu d’allò foraster, sigui ric o pobre, en una proporció demogràfica que no té cap precedent en la nostra història vernacla. Érem uns 3 milions de catalans. Ara som 8. Però no som 8 milions de catalans. Som 3 milions de catalans envoltats per 5 milions que no volen ser-ho.
No és pas una transformació dins la comunitat catalana cultural. És un afegitó d’un grup de població culturalment al·lòctona, mentalment al·lòctona, lingüísticament al·lòctona, amb cosmovisió al·lòctona. No hi ha hagut temps ni diners per integrar-los. Però sobretot: no els hi dona la puta gana.
Catalanitat no és decoració. És compromís.
La catalanitat no és una disfressa de festa major. És una forma de ser, de parlar, de mirar el món. És una manera de respirar la terra. I això no es pot comprar ni fingir. No és folklorisme: és arrel.
Benvinguts siguin els nous catalans.
Malvinguts els que menyspreen la llengua.
Siguin odiats els catalanòfobs.
Siguin combatuts els anticatalanistes.
Siguin anorreats els covards i els col·laboracionistes.
No hi ha llibertat sense poble. Ni poble sense llengua.
Tinguem les putes coses clares: els catalans no estem deixant de ser-ho. El que passa és que ve gent que no vol formar part del nostre poble. No volen la nostra llengua, ni la nostra cultura, ni la nostra cosmovisió. I això no és convivència: és substitució silenciosa.
Per ser fills d’aquesta llengua.
Per ser fills d’aquesta terra.
No hi ha llibertat sense poble.
No hi ha poble sense cultura.
No hi ha cultura sense llengua.
Ni cosmovisió sense lluita.
Combatem o morim.
Lluita o mort.
Llengua o mort.
#LlenguaLliure per una #JustíciaVernacla
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada