🧠 Assaig: El feixisme lingüístic i la paradoxa antifa
L’antifeixisme és, per definició, una lluita contra tota forma d’opressió. Però, què passa quan aquesta lluita ignora les llengües minoritzades? Quan es proclama des d’una sola llengua, sovint la dominant, sense reconèixer les veus silenciades? Llavors, l’antifeixisme esdevé una façana. Una impostura.
El llenguatge com a eina de dominació
La història ens ha ensenyat que el feixisme no sempre es presenta amb uniformes ni desfilades. Sovint s’infiltra en les estructures quotidianes: en l’educació, en els mitjans, en la llengua. Imposar una llengua única és negar la pluralitat cultural. És uniformitzar la diferència. És, en definitiva, una forma de violència.
La paradoxa antifa
Hi ha qui es proclama antifeixista mentre ridiculitza el català, l'eusquera, el gallec, l’occità, o l’esperanto. Aquesta actitud no és resistència, sinó reproducció del poder. Dir-se antifa mentre menysprees la diversitat lingüística és com cridar “pau” mentre llences bombes.
Parlar és resistir
Cada mot en català, cada vers en esperanto, cada conversa en una llengua oprimida és un acte de desobediència. No és folklorisme, és política. És dir al món que no ens han vençut. Que existim. Que resistim.
L’antifeixisme real ha de ser plural, inclusiu, i radicalment compromès amb la justícia lingüística. Si no, és només una altra forma de dominació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada