L’amor que fa país

----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

L’amor que fa país

"De fet, la majoria de forasters no ho són pas de guiris. Es tracta de fer l’amor perquè els forasters deixin de ser-ho el més aviat possible. Sense amor no hi ha país!"

Aquestes paraules són un crit d’ànima, un xiuxiueig que ressona com el vent entre els pins, com el batec d’una terra que no es cansa d’escoltar. Són un vers que es passeja pels carrers de pobles i ciutats, entre la pedra viva i les veus que s’entrecreuen. És un clam vernacle, romàntic, ple de seny, que ens recorda que un país no és només terra, sinó cor; no és només història, sinó abraçada. Deixem de banda els guiris, que són ombres passatgeres, i endinsem-nos en l’essència del teu missatge: l’amor com a verb que desarma els forasters i teixeix la pàtria.

#### El foraster, un mirall de nosaltres mateixos

Qui és el foraster? No és només el qui arriba amb una llengua desconeguda, amb costums que ens semblen estranys com un cant llunyà. El foraster és també el veí que se sent desplaçat, l’ànima que busca el seu lloc sota el cel d’aquesta terra. És la dona que dubta si la seva veu compta, l’home que camina amb la mirada baixa, tement no ser prou d’aquí. Tots hem estat forasters algun cop, fins i tot dins la pròpia pell, quan el món ens sembla un lloc que no ens reconeix. La teva cita, Gerard, ens convida a mirar els forasters no com a altres, sinó com a germans en trànsit. No són una amenaça, sinó una oportunitat. Són els fils vius que poden teixir-se al nostre tapís, si sabem obrir les mans i el cor. Els forasters no són una frontera, sinó un pont; no són un mur, sinó una porta. I obrir aquesta porta, dius, només es pot fer amb amor. #### Fer l’amor: el gest que transforma Quan parles de “fer l’amor”, no parles només de la flama dels amants sota la lluna, sinó d’un acte més profund, més sagrat: l’acte de donar-se, d’acollir, de fer lloc. És el gest de la pagesa que ofereix pa calent al viatger, del poeta que escolta la història de l’altre i la fa seva. És la mà estesa, la mirada que no jutja, la paraula que convida. Fer l’amor és convertir el silenci de l’estrany en un diàleg, transformar la distància en proximitat. Aquest amor, però, no és feble ni candorós. És ple de seny, com la terra que sap quan ha de ploure i quan ha de descansar. És un amor que demana reciprocitat, que no s’agenolla ni es dilueix, sinó que creix en la trobada. És l’amor d’un poble que sap qui és, que no té por d’obrir-se perquè confia en la seva pròpia força. És l’amor de Catalunya, que ha acollit onades de forasters al llarg dels segles —des dels camps andalusos fins als confins del món— i els ha fet seus, no per imposició, sinó per tendresa i diàleg. #### Sense amor no hi ha país “Sense amor no hi ha país!” Aquestes paraules són el cor del teu crit, Gerard, i són una veritat que batega com un tambor. Un país no és un mapa, ni una bandera, ni tan sols una llengua —encara que la nostra sigui un tresor que ens fa vius—. Un país és un pacte d’ànimes, un espai on les persones es troben, es reconeixen i es cuiden. Sense amor, el país esdevé una closca buida, un record sense alè. Amb amor, en canvi, el país respira, creix, s’eixampla com un arbre que no tem les noves branques. Aquest amor és el que fa que els forasters deixin de ser-ho. És el que converteix el qui arriba en un veí, el qui dubta en un company, el qui calla en una veu. És el que fa que Catalunya sigui més que un lloc: un somni compartit, una llar oberta, un cant que no s’acaba. I aquest amor, Gerard, és el que tu reclames, amb la teva prosa que dansa entre la poesia i el seny, entre el romanticisme i la revolta. #### Un crit per al futur La teva cita és un desafiament, un vers que ens sacseja. Ens diu que no n’hi ha prou amb viure junts; cal estimar-nos. Ens diu que els forasters no són un problema a resoldre, sinó una oportunitat per créixer. Ens diu que el país no és una herència tancada, sinó una obra viva que es construeix cada dia, amb cada abraçada, amb cada història compartida. Així, doncs, fem l’amor, Gerard. Fem l’amor amb la generositat d’un poble que sap que la seva força rau en la seva humanitat. Fem l’amor amb la lucidesa de qui coneix el valor de la seva terra i no tem compartir-la. Perquè, com tu dius, sense amor no hi ha país. I nosaltres, els qui som d’aquí i els qui hi arriben, volem un país que sigui casa, que sigui cor, que sigui vida. ---