Ser o no ser, aquesta és la nació: un assaig sobre el dilema de l’existència col·lectiva
La frase que ara explorarem transforma la pregunta clàssica de l’existència —“ser o no ser”— en un interrogant que s’expandeix des de l’individu fins a la comunitat. Quan s’aplica a la nació, aquesta qüestió transcendeix la mera supervivència física o política: esdevé una meditació sobre la mateixa essència de la identitat col·lectiva, sobre la capacitat d’un poble per existir com a subjecte pensant, recordant i projectant-se en el futur.
La nació, en aquest marc, no és un fet immutable, sinó una condició sempre provisional, construïda en la intersecció entre la memòria, el llenguatge i la voluntat compartida. És un acte constant de reafirmació que es veu permanentment amenaçat per forces que poden esborrar-la —ja siguin externes, com la pressió política o cultural, o internes, com la desconnexió o l’oblit.
Aquest dilema, la pregunta de si la nació “és” o “no és”, obre un espai de tensió que no és un signe de feblesa, sinó una mostra de vitalitat. En aquest camp de possibilitats, la nació esdevé un ésser en moviment, una entitat que no es pot definir sense tenir present la seva mateixa fragilitat i la seva capacitat per renéixer. El dubte, lluny de paralitzar-la, la convida a un exercici d’autoconsciència col·lectiva que és també un acte de creació.
Els filòsofs que han reflexionat sobre la identitat han ressaltat que l’ésser no és una substància fixa, sinó un procés d’esdevenir, un moviment perpetu. La identitat col·lectiva no escapa a aquesta dinàmica: es construeix i es revisa constantment, en un diàleg entre el passat que sustenta i el futur que es desitja. Aquesta visió converteix la nació en un projecte, no en una essència. És un espai on la memòria es fa acció i on la paraula esdevé vehicle d’existència.
Els poetes, amb la seva mirada sensible, ofereixen una altra clau d’interpretació: la nació com a territori emocional i simbòlic. En els seus versos hi habita la tensió entre l’arrel i el vent, entre la presència i la desaparició. La paraula poètica capta aquesta fragilitat i la fa palpable, convertint la nació en un lloc on el record i l’oblit lluiten per dominar, però també on la bellesa neix del mateix conflicte.
En aquest marc, el dilema “ser o no ser” deixa de ser només un problema existencial individual per esdevenir una qüestió comunitària que exigeix resposta i compromís. La nació es construeix en l’acte de respondre a aquest dubte, en la decisió col·lectiva de persistir malgrat les incerteses i les amenaces.
Finalment, aquesta tensió fonamental no sols defineix la nació sinó que també la fa possible. Sense el dubte, sense la pregunta oberta, la nació esdevindria un dogma estàtic, una idea tancada. Però quan la nació abraça el seu dilema, quan es reconeix com un ésser que pot ser i no ser, obre un espai per a la renovació, per a la creació i per a l’esperança.
En aquest sentit, “ser o no ser, aquesta és la nació” és més que una pregunta: és un compromís, una crida a la consciència col·lectiva, una invitació a construir, a mantenir i a reinventar l’existència d’un poble a través del temps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada