No es pot posar tanques a la semàntica: la llibertat del llenguatge

**No es pot posar tanques a la semàntica: la llibertat del llenguatge**

La llengua és un ésser viu, que respira, creix i es transforma amb els qui la parlen. No es pot encotillar, no es pot tancar en una gàbia de normes rígides sense risc d’ofegar-la. El català, com qualsevol altra llengua, és un teixit d’influències, manlleus i, sí, també d’allò que alguns anomenen “aberracions”. Però aquestes suposades imperfeccions són**No es pot posar tanques a la semàntica: la llibertat del llenguatge**

La llengua és un ésser viu, que respira, creix i es transforma amb els qui la parlen. No es pot encotillar, no es pot tancar en una gàbia de normes rígides sense risc d’ofegar-la. El català, com qualsevol altra llengua, és un teixit d’influències, manlleus i, sí, també d’allò que alguns anomenen “aberracions”. Però aquestes suposades imperfeccions són, en realitat, el motor de la seva evolució. Intentar posar tanques a la semàntica, obsessionar-se amb una correcció lingüística extrema, no només és inútil, sinó que pot ser classista i alienant per als parlants.

La història ens ho recorda: ja en temps dels clàssics llatins hi havia qui es queixava dels “errors” dels plebeus i fins i tot dels patricis. Avui, alguns guardians de la llengua catalana miren amb desdeny els usos populars, com si la parla viva fos una amenaça i no l’essència mateixa del llenguatge. Aquesta actitud, sovint elitista, sembla oblidar que el català s’ha forjat en la diversitat, en la barreja, en la llibertat de dir les coses com es senten. Els manlleus, les expressions col·loquials o les variacions regionals no són defectes, sinó mostres de la vitalitat d’una llengua que no para de moure’s.

Cuidar el català no vol dir fossil·litzar-lo. Vol dir acompanyar-lo, respectar els seus parlants i entendre que la llengua no pertany als savis ni als llibres de normes, sinó a la gent que la parla al carrer, a casa, al mercat. Quan es prioritza una norma rígida per sobre de la creativitat i l’espontaneïtat, es corre el risc de fer la llengua menys accessible, de convertir-la en un privilegi per a uns pocs. I això sí que seria una pèrdua.

La semàntica, com la vida, flueix. És un riu que no es pot aturar. Els catalanoparlants no necessitem que ens diguin com hem de parlar o escriure per fer-ho bé. La llengua la portem al damunt, la fem nostra cada dia, i evoluciona perquè nosaltres evolucionem. Prou manies, doncs. Deixem que el català bategui lliure, amb les seves arestes, la seva riquesa i la seva humanitat. Escrivim i parlem com ho senti el cor, perquè així és com la llengua es manté viva., en realitat, el motor de la seva evolució. Intentar posar tanques a la semàntica, obsessionar-se amb una correcció lingüística extrema, no només és inútil, sinó que pot ser classista i alienant per als parlants.

La història ens ho recorda: ja en temps dels clàssics llatins hi havia qui es queixava dels “errors” dels plebeus i fins i tot dels patricis. Avui, alguns guardians de la llengua catalana miren amb desdeny els usos populars, com si la parla viva fos una amenaça i no l’essència mateixa del llenguatge. Aquesta actitud, sovint elitista, sembla oblidar que el català s’ha forjat en la diversitat, en la barreja, en la llibertat de dir les coses com es senten. Els manlleus, les expressions col·loquials o les variacions regionals no són defectes, sinó mostres de la vitalitat d’una llengua que no para de moure’s. Cuidar el català no vol dir fossil·litzar-lo. Vol dir acompanyar-lo, respectar els seus parlants i entendre que la llengua no pertany als savis ni als llibres de normes, sinó a la gent que la parla al carrer, a casa, al mercat. Quan es prioritza una norma rígida per sobre de la creativitat i l’espontaneïtat, es corre el risc de fer la llengua menys accessible, de convertir-la en un privilegi per a uns pocs. I això sí que seria una pèrdua.

La semàntica, com la vida, flueix. És un riu que no es pot aturar. Els catalanoparlants no necessitem que ens

com hem de parlar o escriure per fer-ho bé. La llengua la portem al damunt, la fem nostra cada dia, i evoluciona perquè nosaltres evolucionem. Prou manies, doncs. Deixem que el català bategui lliure, amb les seves arestes, la seva riquesa i la seva humanitat. Escrivim i parlem com ho senti el cor, perquè així és com la llengua es manté viva.