Filocràcia vernacla: entre mots, pedres i colors
🪶 Pròleg:
Hi ha formes de vida que no es poden legislar. Són les que neixen entre el fang i la paraula, entre el gest antic i la mirada que no vol dominar. En aquest racó de món, on la masia respira amb el ritme del vent i el campanar marca les hores del record, sorgeix una manera de ser que no busca poder, sinó sentit. És la filocràcia vernacla: el govern subtil de l’amor per allò que ens fa propis.
🌾 Cos de l’assaig
A la masia del pensament, on el campanar marca les hores de la memòria i la piscina reflecteix el cel antic, hi habita una forma de vida que no es pot mesurar en coordenades ni en sistemes polítics. És la filocràcia vernacla, un règim subtil on el poder no mana, sinó que estima.
No governa cap rei ni cap algoritme. Governa el mot dit amb respecte, la pedra que sosté la història, el color que batega en cada finestra pintada amb calç. És una sobirania de l’ànima, una república de l’arrel.
Aquesta filocràcia no es decreta, es viu. Es viu quan pronunciem “pa” i no només alimentem el cos, sinó també la llengua que ens fa poble. Es viu quan el silenci entre dues persones conté més veritat que mil discursos. Es viu quan l’art no és decoració, sinó revelació.
La vernacla no és només la llengua, és el gest, el paisatge, la manera de mirar. És el ritme lent de la terra, el temps circular de les estacions, el respecte pel que no es pot traduir. És la resistència contra la pressa, contra la uniformitat, contra l’oblit.
Filocràcia vernacla és pintar amb pigments de terra, escriure amb tinta de pluja, cantar amb la veu del bosc. És fer política des del poema, fer revolució des del jardí, fer país des del silenci compartit.
No és nostàlgia, és futur. No és folklorisme, és cosmologia. No és tancament, és obertura radical a allò que ens fa únics.
🌌 Epíleg: El país que batega en cada mot
Potser no tindrem mai constitucions que reconeguin la filocràcia vernacla. Però tindrem versos que la invoquin, pedres que la sostinguin, colors que la celebrin. I mentre hi hagi algú que parli com li dona la gana, que estimi la terra sense voler-la posseir, que visqui la cultura com una forma de llibertat, aquest país seguirà bategant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada