Vernaclisme i Llibertat:
una defensa de les arrels sense murs
Quan penso en què significa ser lliure, em ve al cap una paraula que potser no sona gaire: àcrata. No és només rebutjar l’autoritat per caprici, sinó triar conscientment com viure, com lluitar i com relacionar-nos amb el món. Un àcrata no és algú que fuig del poder —la capacitat d’influir, decidir o controlar recursos—, sinó algú que decideix si l’abraça o s’hi manté al marge, sempre amb la necessitat de viure amb dignitat i la claredat d’entendre què significa cada pas. I en aquesta recerca de llibertat, hi ha un moviment que batega amb força: el vernaclisme. Avui vull parlar-vos d’això, de com defensar les nostres llengües i cultures pot ser un acte de resistència, solidaritat i amor per la diversitat, sense caure en les trampes del nacionalisme imperialista.
Què és el vernaclisme?
El vernaclisme no és un concepte abstracte ni un record polsegós del passat. És la defensa viva de la llengua —aquest sistema de paraules, sons i històries que dóna veu a un poble— i de la cultura —el teixit de costums, arts, creences i tradicions que ens fa únics. Però no es tracta només de preservar, com si poséssim un quadre en un museu. És fer que aquestes arrels creixin, que siguin part del dia a dia. És parlar l’euskera al mercat de Bilbao, ensenyar als nens el nom en quítxua de les plantes dels Andes, cantar en gaèlic en un pub de Dublín o escriure poesia en tamazight sota el cel del Sàhara. El vernaclisme és un acte de creació: és portar la veu dels avis al futur.
Avui, el vernaclisme també es manifesta en espais digitals: joves que creen podcasts en occità, comunitats que fan servir el guaraní a les xarxes socials o projectes de videojocs independents en català. La tecnologia, sovint vista com una amenaça per a les llengües minoritzades, pot ser també una eina poderosa per revitalitzar-les.
A diferència d’altres moviments, el vernaclisme no busca imposar-se. No vol que tothom parli la mateixa llengua o visqui la mateixa cultura. És profundament arrelat, però també obert. Cada comunitat té la seva casa —aquest espai físic o simbòlic on se sent segura i lliure—, i el vernaclisme defensa que totes aquestes cases puguin coexistir, connectades per ponts de respecte mutu.
Vernaclisme versus nacionalisme imperialista
Aquí cal fer una distinció important. El vernaclisme no està en contra del nacionalisme com a tal —l’orgull d’una comunitat que comparteix història, costums o territori i que vol decidir el seu futur. Molts nacionalismes són legítims i poden ser motors de justícia, com els que defensen el dret d’un poble a existir sense ser engolit per altres. El que el vernaclisme rebutja és el nacionalisme imperialista, aquesta ideologia que exalta una sola nació per sobre de les altres, que tanca cultures en fronteres i les converteix en eines de dominació. És el nacionalisme que va esborrar llengües indígenes a Amèrica, que va silenciar el kurd a Turquia o que va imposar una única manera de ser “correcte” a costa de la diversitat.
El vernaclisme, en canvi, és inclusiu. Quan els maoris de Nova Zelanda fan viure el te reo, quan els catalans canten en la seva llengua o quan els mapuches defensen el mapudungun, no només protegeixen el que és seu: enforteixen la idea que totes les cultures tenen dret a brillar. I això no contradiu un nacionalisme respectuós, sinó que el complementa. Pots estimar la teva nació i, alhora, lluitar perquè altres pobles tinguin la seva veu. És una qüestió de respecte mutu, de reconèixer la dignitat de l’altre com a pròpia.
Per què lluitem per les llengües i les cultures?
Cada llengua que mor ens empobreix a tots. No és només perdre paraules; és perdre maneres de veure el món, històries que no es tornaran a explicar, coneixements que s’esfumen. Quan una comunitat perd la seva llengua, perd la seva casa. I quan això passa, el mosaic global de cultures es trenca una mica més. Per això el vernaclisme és una lluita universal: defensar el gal·lès a Cardiff, el shona a Zimbabwe o l’amazic al Marroc no és només cosa d’ells, sinó de tots nosaltres.
Segons la UNESCO, més del 40% de les llengües del món estan en risc de desaparèixer en aquest segle. Això significa que milers de comunitats podrien perdre el seu llegat oral, les seves cançons, els seus mites i els seus coneixements tradicionals. Però també hi ha signes d’esperança: el gaèlic escocès ha vist un repunt gràcies a l’educació bilingüe, el bretó es manté viu amb escoles immersives, i el quítxua es difon a través de canals de YouTube i TikTok.
Xarxes, tecnologia i vernaclisme: nous escenaris de resistència
El vernaclisme del segle XXI no es limita als espais físics. Ara també batega en l’àmbit digital, on les llengües minoritzades troben noves vies per existir i expandir-se. Cada canal de YouTube en bretó, cada compte de TikTok en quítxua, cada podcast en sard és una trinxera simbòlica on la llengua es fa present, viva i compartible. Les xarxes socials, sovint acusades de banalitzar el discurs, poden ser aliades si s’utilitzen amb consciència: per crear comunitat, per visibilitzar el que sovint queda fora del relat dominant, per fer que les llengües minoritzades circulin amb orgull.
Projectes com Amikoj, una xarxa social en esperanto, o Catàleg de Veus, que recull enregistraments de parlants de llengües en perill, són exemples de com la tecnologia pot servir al vernaclisme. També ho són les iniciatives de traducció col·laborativa de programari lliure, que permeten que llengües com el basc, el friülà o el sami apareguin en interfícies digitals. La presència d’aquestes llengües en entorns tecnològics no és només una qüestió de visibilitat, sinó de dignitat.
L’àcrata i el vernaclisme: una tria política
Ser àcrata no vol dir girar l’esquena a la política, sinó triar-la amb consciència. I el vernaclisme és una opció política poderosa. No es tracta de tancar-se en una bombolla, pensant que només la teva cultura importa. És just el contrari: enfortir les arrels del teu poble és enfortir la humanitat sencera. Quan defenses la teva llengua, estàs defensant el dret de tots els pobles a tenir-ne una. Quan cantes les teves cançons, estàs obrint finestres perquè altres melodies entrin.
Aquest és el somni del vernaclisme: un món on cada casa estigui oberta, on les portes no es tanquin per por ni per odi. Un món on el nacionalisme sigui una font d’orgull, no d’imposició. Cada paraula salvada, cada tradició viscuda, cada història explicada és un pas cap a aquest futur. I nosaltres, com àcrates, tenim el privilegi i la responsabilitat de triar com fer-hi camí.
Crida a l’acció: què pots fer tu?
- Parla la teva llengua en públic, amb naturalitat i orgull.
- Dona suport a projectes culturals locals: editorials, festivals, escoles, mitjans.
- Participa en iniciatives digitals que promoguin el teu idioma.
- Aprèn paraules d’altres llengües minoritzades: és un gest de respecte i solidaritat.
- Si tens fills, educa’ls en la llengua del teu poble. Si no en tens, educa’t tu mateix.
Cada gest compta. El vernaclisme no és només cosa d’experts o activistes. És cosa de tots. I com àcrates, tenim el dret —i el deure— de triar una vida que honori la diversitat, la memòria i la llibertat.
