La mentida que amenaça la seva mort
🗣️ Introducció
Les llengües no són simples ferramentes de comunicació: són arxius vius de memòria, identitat i experiència col·lectiva. Quan diem “espanyol” en comptes de “castellà”, “francès” en comptes de “francià” o “italià” en comptes de “toscà”, estem legitimant un relat uniformitzador que invisibilitza dècades—fins segles—de pluralitat interna. Aquesta persecució silenciosa, sancionada per lleis, institucions i discursos oficials, no és innòcua: és un genocidi lingüístic estructural.
📜 Història de la imposició
🏴 Castellà com a “espanyol”
Des dels Decrets de Nova Planta (1714), la monarquia borbònica dispensa el castellà com a única llengua de l’administració, abolint el català, l’aragonès i el valencià de les institucions. Al llarg del franquisme (1939–1975), aquesta imposició es fa rèplica de violència directa: prohibicions a les escoles, sancions als mitjans, multes a qui parlava la seva llengua a la plaça pública. Tot i la cooficialitat reconeguda en la Constitució de 1978, el castellà continua dominant en l’àmbit judicial, mediàtic i polític.
🇫🇷 Francès parisenc com a llengua nacional
Des de l’Informe Grégoire (1794), la Revolució Francesa redueix totes les varietats regionals—occità, cors, bretó, alsacià—al rang de patuès indignes d’un veritable patriota. Durant la III República, aquest monoidioma s’ensenya i s’exigeix a tots els nivells, mentre les llengües locals queden relegades a àmbits domèstics o folklòrics. No serà fins al 2008 que la Constitució francesa reconegui la diversitat lingüística, sense oferir, però, cap protecció efectiva.
🇮🇹 Toscà com a “italià”
Amb la Unificació (1861), s’escull el toscà florentí—la llengua dels literats i dels elits—com a cànon nacional. Grans intel·lectuals com Manzoni vindiquen la “neteja” de la parla florentina sobre les arrels vernacles. Sard, napolità, sicilià, vènet—cada un amb la seva pròpia literatura i gramàtica—queden relegats a simples dialectes, fins i tot mal vistos. Segons l’ISTAT, més del 80 % parlava en una llengua regional ben entrada la dècada de 1950.
⚔️ Violència simbòlica i monopoli discursiu
Anomenar “espanyol” el castellà, “francès” el parisenc o “italià” el toscà és molt més que una simplificació: és una declaració de poder. L’Estat, mitjançant lleis, escoles i mitjans oficials, exerceix un control de la narrativa que exclou, diminueix o folkloritza qualsevol altra veu. És aquesta violència simbòlica la que configura un veritable projecte de neteja cultural.
🔥 Resistència no és nostàlgia—és justícia
La revitalització del català, el sard, l’occità, el basc, el cors o el napolità no busca viure d’un passat idealitzat, sinó defensar una realitat viva. Cada paraula pronunciada en la llengua pròpia, cada poema escrit, cada aula on s’ensenya en valencià o en provençal és un acte d’insubmissió contra el relat únic. És, sobretot, una exigència de reconeixement: cap poble és inferior per parlar en la seva mots.
🛡️ Conclusió
La construcció de l’estat-nació modern va usar la llengua com a arma d’uniformització, menysvalorant la riquesa interna. Comprendre la llengua com a dispositiu de poder és vital per desmuntar el relat hegemònic. Parlar la llengua que ens volen prendre no és un acte de conservació passatista: és la resistència que garanteix que cap cultura—cap nació—no mori.
“Cada llengua que resisteix és una nació que es nega a desaparèixer.”
Qui cullons et penses que ets. Curt la teva mare. Covard. Sigues un home i desbloqueja’m i parlem. Nietzsche ja deia que la covardia era dolenta… pallasso
ResponEliminaS'ha de ser violent de mena per venir aquí. Si t'he definit com a curt és que ho deus ser. Si et bloco és pq no vull llegir la teva estulticia, ignorància ni maldat. que n'ets ben bé 33% cada cosa i res més. No saps res de Nietzsche. Ell mai faria servir pallasso com a insult. Només una persona bàsica ho pot fer. No mereixes posar-te Zoroastra. I per mi això és un insult a la saviesa. Idiota, estúpid i imbècil. Au, menja't les teves paraules!
Elimina