L’esquerra serà patriòtica o no serà
L’esquerra catalana es troba davant d’un dilema existencial: o assumeix la seva responsabilitat històrica en la defensa nacional, o desapareixerà com a força transformadora. El patriotisme no pot ser patrimoni del conservadorisme; ha de ser una eina de dignitat, una afirmació col·lectiva que reconeix la terra, la llengua i el poble com a espai de lluita, memòria i esperança. Renunciar al país és renunciar a la gent. I renunciar a la gent és renunciar al socialisme. No hi ha esquerra sense país. No hi ha revolució sense casa pròpia.
Intel·lectual i revolucionària: l’esquerra que pensa i actua
Reclamar una esquerra intel·lectual no és elitisme, és rigor. És exigir que la política deixi de ser espectacle i torni a ser arquitectura. En un món hipercomplex, ple d’ambigüitats estructurals, no podem actuar amb simplismes ni consignes buides. Necessitem quadres preparats, lectura crítica de la realitat i propostes que no s’enfonsin amb la primera contradicció.
Però també cal revolució. No podem analitzar el sistema des de la comoditat. Cal voluntat de ruptura, d’intervenció decidida. Pensar profundament, sí. Però fer que pensant, tot tremoli. Que la reflexió sigui acció. Que la cultura sigui trinxera. Que la paraula sigui martell.
Contra els blocs que ens dilueixen: autodeterminació narrativa
Els blocs castellanocèntrics de la perifèria són una trampa discursiva. Ens invoquen com a decorat multicultural, però no ens reconeixen com a nació. La plurinacionalitat no és una estètica parlamentària: és un fet material, històric, viscut. Catalunya ha de parlar amb veu pròpia, recuperar el relat que li pertoca, des dels barris fins a la cultura.
El silenci que se’ns imposa no és neutral: és un buit que ens esborra. Contra aquesta dilució, cal memòria. Contra aquest menyspreu, cal trencar el guió imposat. Cal que la narrativa catalana deixi de ser subsidiària i torni a ser sobirana. No com a exclusió, sinó com a afirmació.
Som una nació: el somni com a trinxera
Dir que som una nació és un acte revolucionari. És afirmar que no demanem permís per existir. És reconèixer que la llengua no és una relíquia, sinó una força vital. Imaginar el futur —lliure, sobirà, plural— no és una fantasia, sinó un exercici de dignitat.
La revolució que volem no pot ser importada ni pactada. Ha de néixer de la nostra experiència, de les nostres ferides, de les nostres aspiracions. I només una esquerra patriòtica, fidel al seu poble, podrà estar a l’altura del moment històric. No per tancar-se, sinó per existir amb plenitud. No per excloure, sinó per construir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada