Nacionalisme i Estat: vers un batec que tracendeix fronteres
Quan parlo de nacionalisme, no evoco palauets de marbre ni línies de frontera traçades amb regle. Em referesc, més aviat, a un batec col·lectiu que s’arrela en el mateix terreny que trepitgem, en la veu que entonem, en els records que s’entrellacen com filigrana invisible. Aquest batec neix de la memòria compartida i de l’amor per la terra, no d’un conjunt de lleis i segells.
L’Estat, per contra, és una màquina administrativa: compta ciutadans, expedeix passaports i aplica reglaments. Però ignora l’aroma de la terra humida després de la tramuntana, el murmuri d’un pastor a l’alba o l’escalfor d’una conversa a la vora del foc. Quan intenta definir “qui és català” amb un formulari, atorga etiqueta i talla la riquesa del poble en trossos rígids; i això, més que unir, divideix.
La catalanitat autèntica no es proclama amb banderes a balcons governamentals, sinó que batega en rituals quotidians: en la rialla espontània d’una barra de bar, en el repic de les gralles que ressona a la plaça, en les mans d’un artesà que recupera la vida d’un moble antic. És una força vernacla que creix entre les esquerdes dels murs vells, rebel, lliure i sense permís.
Però preservar aquesta espontaneïtat exigeix una actitud decidida davant de l’Estat. No cal cap odi, sinó un propòsit: conservar la llibertat íntima de cada individu i comunitat. Quan parlem la nostra llengua a cor obert, sense cronòmetres ni protocols, estem forjant una sobirania interior que cap decret podrà esclafar.
Les “tribus” modernes no són guetos hermètics, sinó àgils xarxes obertes que s’enriqueixen amb la diversitat interna. Cal un nacionalisme humil, de carrer i de riu, que celebri la pluralitat i es nodreixi del batec de tots. La nostra acció—fervent però reflexiva—és el gest més net de llibertat.
En definitiva, la veritable sobirania no s’emmagatzema en un carnet ni s’erigeix en palauets. Rau en el dret —i en el do— de ser fidels a la nostra veu, a la nostra llengua i al paisatge que ens acull. És en aquesta arrel invisible on floreix la nació que ens defineix.
Síntesi final
El text reivindica un nacionalisme viu i íntim, lligat a la llengua, la memòria i el paisatge, i no a les estructures formals de l’Estat. Denuncia la tendència estatal a reduir la identitat a un simple tràmit administratiu i defensa la sobirania interior que emergeix de la quotidianitat: xerrades a tavernes, concerts populars i artesania local. Proposa un nacionalisme obert, humil i plural que preservi la llibertat individual i col·lectiva més enllà de qualsevol fronteres o reglaments.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada