🔥 L’Estat no sap qui som (ni hauria de voler saber-ho)
❍ Introducció
L’Estat és una maquinària freda i precisa: es nodreix de lleis, decrets i registres. Però nosaltres no som fitxes en un tauler administratiu. Som memòria que es transmet de boca en boca, llengua que palpita en cada paraula, arrel que creix entre contradiccions, fragilitats i somnis compartits. Confondre la nació amb una carpeta burocràtica, el sentiment amb un article del codi civil, és el gran error de la modernitat. En aquest text reivindico que la identitat no s’administra, que la llengua no és un servei i que l’ànima col·lectiva emergeix allà on no arriben els reglaments.
🎙 La nació que batega i no s’administra
L’Estat pot imprimir passaports i calcular impostos amb fredor matemàtica, però mai sabrà a quin idioma ens fem la primera cançó al cor. Quan intenta encabir la nostra pertinença en un formulari, confon la superfície amb l’essència. No és només un excés de zel administratiu: és la insensibilitat de qui ignora que la nacionalitat és un dret íntim —una vivència que no encaixa en cap casella.
🏞 Les ideologies lingüístiques i el mapa del sentit
La llengua ha estat vista sovint com una simple eina, però a l’àmbit català s’hi han germinat visions més riques:
-
Nacionalisme: “Defensem la nostra ràdio interior.” És mur i bandera, però també cohesió, memòria i responsabilitat col·lectiva.
-
Ecoloingüisme: “Guardem els boscos de paraules.” Cada idioma és un ecosistema; si en perdem un, s’apaguen veus i s’esborren paisatges.
-
Vernaclisme: “Parlem com respirem.” No imposa ni exclou; simplement viu i camina el món amb la naturalitat d’un batec innat.
Aquestes corrents es tensionen, sí, però també es complementen quan cedim espai al matís.
⚖️ El repte: un Estat que no imposi ni defineixi
Un Estat que pretén determinar com hem de sentir ha perdut el nord de la seva funció. La veritable neutralitat —allò que fa justícia— consisteix a ser “anacional” respecte a la identitat, igual que ho és davant de les religions. Només així podrà garantir la protecció de la diversitat. Quan la política redueix la llengua a un estendard de batalla, ja no parlem de bon govern, sinó de dominació cultural.
💠 Conclusió: La sobirania és sentir-se sense por
La contesa no és quina ideologia imposa més normes, sinó si podem parlar, viure i estimar lliurement en la llengua que ens modela. L’Estat pot ordenar el trànsit, però mai no podrà ordenar les emocions. La sobirania real no és un acte polític: és un acte íntim. Respectar-la és el primer pas per bastir un futur compartit que celebri la diferència en lloc de sotmetre-la.
Síntesi final
Aquest text denuncia la naturalesa mecànica de l’Estat quan tracta de definir la identitat col·lectiva i reivindica una nació viva que batega en la memòria, la llengua i els somnis compartits. Planteja tres visions lingüístiques —nacionalisme, ecoloingüisme i vernaclisme—, cadascuna amb la seva força, però obertes al diàleg i al matís. El veritable repte és configurar un Estat “anacional” que asseguri la diversitat sense imposicions i respecti la sobirania íntima de les persones, reconeixent que la nació creix en allò que cap decret pot legislar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada