Assaig: La violència com a metàfora de resistència: terra, llengua i existència
Aquest fragment encén l'esperit com una proclama desesperada o contundent. L’ús del mot “violents” pot ferir la sensibilitat de qui el llegeixi literalment, però cal entendre’l, aquí, com una metàfora intensa de resistència. No és una crida al dany físic, sinó a una actitud insubornable davant la desaparició, la submissió o la domesticació cultural. Aquest assaig desenvolupa aquesta idea, posant al centre la llengua i la terra com a eixos d’identitat, i la “violència” com a símbol de força radical per a la preservació i afirmació col·lectiva.
I. Terra i llengua: indissociables
Quan es diu que no hi ha llengua sense terra ni terra sense llengua, es formula una veritat ontològica per a qualsevol poble: la llengua és arrel, però també horitzó. Les paraules no neixen al buit; sorgeixen d’un paisatge viscut, d’una cosmovisió específica. Quan es desarrela una llengua del seu territori, es converteix en un objecte arqueològic. I quan un territori és conquerit, sovint la primera víctima és la llengua que el narra.
Per això, la defensa del territori no pot ser aliena a la defensa lingüística. I viceversa. No hi ha sobirania ecològica, política ni cultural si la llengua pròpia no hi respira lliurement. Per això l’autor vincula la terra i la llengua amb un lligam que no és només simbòlic, sinó vital.
II. “Violència” com a resistència radical
L'ús reiterat de l’imperatiu “sigueu violents” pot escandalitzar si s’analitza des d’una òptica pacifista literal. Però és evident que el text no apel·la a l’agressió física com a mètode. Aquesta “violència” és un crit contra la submissió, una aposta per l’intransigència davant la pèrdua, una defensa del dret a la pervivència amb totes les armes simbòliques, socials i, si cal, polítiques.
En un món on la docilitat s’ha convertit en norma —on se’ns exigeix ser moderats fins i tot quan ens extingim—, la crida a ser “violents” és una manera de dir: sigueu insubmisos, sigueu innegociables, sigueu dignes. Com Walter Benjamin advertia, hi ha moments en què el desordre establert només pot ser contestat amb una interrupció radical: no pas una destrucció per odi, sinó una sacsejada per justícia.
III. Per ser, siguem violents
La darrera sentència ho diu tot: “Siguem i per ser, siguem violents.” És a dir, l’ésser no es garanteix només amb la biologia o amb la passivitat institucional. L’existència col·lectiva requereix acció, força, determinació. En el context català (i d’altres pobles oprimits), voler “ser” és un acte de desobediència. I, per tant, de lluita.
Aquest “ser” no és merament existir, sinó existir en plenitud: amb llengua, amb sobirania, amb capacitat de decidir. La violència, aquí, és una força moral, espiritual i política: la que trenca l’encanteri de la resignació.
IV. Conclusions
Aquest text, curt però contundent, formula una tesi incòmoda però necessària: la pervivència d’un poble no es fa amb genuflexions. Davant l’esborrament, cal una actitud que no s’amagui darrere l’educació submisa o l’autocensura. Cal una “violència” entesa com a afirmació vital.
La terra i la llengua no són simples possessions: són el que som. I només es poden defensar amb tota la força —ètica, cultural, política— que un poble pot mobilitzar quan es nega a desaparèixer. En aquest sentit, la “violència” de què parla el text no és destrucció, sinó resistència creadora.
Epíleg
Si el món ens vol dòcils, que ens trobi tossuts. Si ens vol muts, que ens trobi cantant. Si ens vol morts, que ens trobi “violents” en el sentit més alt: actius, lúcids, arrelats. Siguem. I per ser, siguem com calgui.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada