L’art de separar
Per entendre el món, cal saber separar. Separar no és dividir ni ignorar. És discernir, afinar el judici, resistir la simplificació. En la cultura contemporània, aquest exercici és més necessari que mai.
Hi ha qui afirma que no es pot separar l’autor de la seva obra, que l’art queda contaminat per la vida del creador. Però si apliquéssim aquest principi estrictament, només ens quedaríem amb l’obra dels que encara no coneixem les misèries. ¿Hem d’eliminar Bach pels seus patrons aristocràtics? Rebutjar Picasso per la seva vida convulsa? L’art no s’ha de llegir com a absolució, sinó com a expressió. Separar l’autor de l’obra és una forma d’intel·ligència crítica, no de perdó.
L’exercici va més enllà: també cal saber separar l’obra de si mateixa. No tot en una obra té el mateix valor. Cal destriar el gra de la palla, la música del soroll, el pa del formatge, l’esquerda de la paret. Els grans discursos són plens de contradiccions, però això no els fa inútils: ens desafien a pensar millor.
Discernir allò valuós no és un acte passiu, és el nucli de la saviesa. Saber distingir el que és bo és aprendre a saber. I aprendre a saber és, paradoxalment, saber aprendre. Aquest cercle virtuós construeix una ètica viva: sense ell, no hi ha ni bé ni mal, només opinions flotants.
Finalment, cal reivindicar la mirada pròpia. Que no t’enganyin. La cultura, la filosofia, la política... totes elles ofereixen camins, però cap pot substituir la teva brúixola. Cal separar el plaer de la desídia, l’impuls de la veritat de la comoditat del pensament. Fer-ho no és elitisme: és emancipació.
Separar és pensar. I pensar és resistir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada