🟥🟨 La rojigualda és nostra: espoli vexil·lològic en tres faixes
Per Gerard Péreulària
La bandera espanyola no és fruit d’un batec creatiu ni d’una voluntat plural. És, en essència, una apropiació simbòlica. Un acte de colonització estètica que arrabassa els colors de la senyera reial catalana —gules i or— i els transfigura en emblema d’un Estat que, històricament, ha menystingut la diferència, ha esborrat la memòria, ha uniformitzat la veu. És un espoli vexil·lològic, sí. Però també una metàfora eloqüent de la relació entre Espanya i Catalunya: absorbir, desposseir, homogeneïtzar.
📜 El concurs del 1785: opacitat, extracció i impostura
L’any 1785, Carles III dictà la reforma de l’ensenya naval. El pretext? Evitar confusions amb les banderes blanques que suraven per Europa. El ministre Valdés presentà dotze dissenys. El triat? Tres faixes horitzontals: vermella, groga (el doble d’ample), vermella. Els nostres colors. Els colors de la senyera.
No fou innovació, fou extracció. No fou reconeixement, fou impostura. El disseny encaixava amb l’escut borbònic, però la paleta cromàtica ja era nostra, ja era antiga, ja era viva. La senyera reial catalana, amb els seus quatre pals de gules en camp d’or, ressonava des del segle XII. La rojigualda, en canvi, és del XVIII. Qui copia a qui?
🛡️ L’escut: la senyera com a quarter, no com a veu
L’escut espanyol vigent, sancionat el 1981, incorpora la senyera al tercer quarter. No com a veu sobirana, sinó com a fragment. No com a subjecte, sinó com a decorat. Catalunya hi és, però muda. Hi és, però subordinada. Hi és, però sense dret a dir-se sencera.
🧠 Heràldica i precisió: no són barres, són pals
La terminologia heràldica és clara: no són barres, són pals. Les barres són diagonals, les faixes horitzontals. Els pals, verticals, nobles, antics. La senyera reial catalana mostra quatre pals vermells sobre fons daurat. És verticalitat, és sobirania, és genealogia. La confusió moderna no és innocent: desactiva el símbol, el desfigura, el fa inofensiu.
🎭 Espoli simbòlic i assimilació estètica
Aquest espoli no és anecdòtic. És part d’un mecanisme d’assimilació estètica: prendre els nostres signes, buidar-los de significat, revestir-los de neutralitat. Convertir la memòria en ornament. Convertir la identitat en decoració. La bandera espanyola és una senyera disfressada. Una màscara d’Estat que oculta la pluralitat sota una capa de pintura uniforme.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada