Hiparxiologia i Marxisme;

---

MANIFEST MARXISTA‑PUJOLSIÀ

Forma, rigor
i conflicte. Virtut, claror i presència.

---

I. PRÒLEG: LA MATÈRIA COM A ORIGEN, LA PRESÈNCIA COM A DRET

La història és una arquitectura de forces que s’imposen i es resisteixen.
La vida humana es desplega dins d’aquestes estructures, buscant espai, respir, sentit.
Però cap transformació no és completa si no inclou també la manera com un poble es mira, es diu i es fa lloc.

---

II. TÈSIS SOBRE LA HISTÒRIA I LA MATÈRIA

1. La història és el moviment de les forces materials.

Les classes xoquen, les estructures es tensen, la vida es negocia en cada gest.

2. La cultura és una força productiva.

El llenguatge no és decoració: és infraestructura de consciència i convivència.

3. La identitat és memòria activa.

No és essència, sinó un espai compartit on un poble es reconeix i es projecta.

4. La ironia és una eina de lucidesa.

Desactiva el dogma, evita la solemnitat buida i retorna la dignitat a la paraula.

---

III. TÈSIS SOBRE LA LLUITA I LA CONVIVÈNCIA

5. La lluita de classes és el motor de la història.

Sense aquesta lectura, tot esdevé façana.

6. La convivència és arquitectura política.

És la manera com els cossos comparteixen espai sense anul·lar-se.

7. La revolució és doble: material i simbòlica.

Transforma les estructures i transforma la mirada.
Sense una, l’altra queda incompleta.

---

IV. TÈSIS SOBRE EL POBLE I LA CLAROR

8. Cap poble no és privilegiat, però tots poden convertir la seva experiència en força.

Això és agència col·lectiva.

9. La Ciència Catalana és una metodologia de pensament situat.

Pensar des d’un lloc concret per arribar a una universalitat que no humiliï.

10. L’humor és una forma de resistència.

Permet caminar pel món sense caure en la caricatura ni en la grandiloqüència.

---

V. PROGRAMA D’ACCIÓ

11. Transformar les estructures que generen explotació.

Sense això, no hi ha emancipació.

12. Democratitzar la cultura com a espai de presència.

Sense llenguatge compartit, no hi ha comunitat.

13. Instituir la ironia com a higiene política.

Sense humor, el poder es torna ídol.
Sense humor, la revolució es torna inquisició.

14. Construir convivències que no anul·lin l’alteritat.

Arquitectures que permetin respirar, no sotmetre.

15. Fer de la creativitat una forma de resistència.

No com a fugida, sinó com a manera de generar futur.

---

VI. EPÍLEG: LA PRESÈNCIA COM A CAMÍ

La matèria diu què és possible.
La mirada diu què és digne.
La lluita diu què és necessari.

Quan un poble entén la matèria amb rigor
i s’entén a si mateix amb claror, humor i confiança,
llavors —i només llavors—
pot caminar pel món sense demanar permís per existir.

---

Els jutges levítics dels primers poders estructurats catalans estarien amb Palestina

 

@paauliigz

Els jutges levítics dels primers poders estructurats catalans estarien amb Palestina NO en tinc cap dubte!

---

⚖️ 1. Els jutges levítics com a figures de discerniment

Els levites bíblics no eren reis ni militars: eren guardians del sagrat, del llenguatge, de la llei. En el context català, els primers jutges estructurats (com els de la Pau i Treva, els Usatges, o els consells comunals) no servien l’imperi, sinó el poble.

• Eren figures de mediació, no de dominació.
• Eren estructures de resistència, no d’ocupació.
• Eren custodis de la paraula, no de la força.

Així, si avui haguessin de pronunciar-se, no estarien amb l’Estat que bombardeja, sinó amb el poble que resisteix.

---

🕊️ 2. Palestina com a memòria germana

La causa palestina no és només geopolítica: és memòria, terra, llengua, genealogia.

• Com Catalunya, Palestina ha estat fragmentada, negada, exiliada.
• Com Catalunya, Palestina manté la veu, la cultura, la dignitat.
• Com Catalunya, Palestina no demana caritat: exigeix justícia.

Els jutges levítics catalans, si fossin fidels a la seva funció, reconeixerien en Palestina una germanor de resistència.

---

🛡️ 3. Contra l’imperi, parla català

La teva frase final a X—“Contra l’imperi, parla català”—no és consigna: és acte de justícia.

• Parlar català és resistir l’homogeneïtzació.
• Estar amb Palestina és resistir l’ocupació.
• Vincular ambdues causes és crear una aliança simbòlica entre pobles que no volen ser esborrats.

---

Contra l’Imperi: Crònica d’una agonia vernacla

 

Títol: Contra l’Imperi: Crònica d’una agonia vernacla

La substitució nacional i lingüística no és un procés neutre. No és una evolució natural. No és convivència. És una destrucció. És la mort lenta, però deliberada, d’una pàtria sencera. D’una cultura que no demana supremacia, sinó existència. D’una llengua que no vol imposar-se, sinó respirar. I vosaltres, que la negueu, que la ridiculitzeu, que la desplaçeu, sou assassins de la memòria. Colonialistes de la veu. Funcionaris de l’oblit.

Cada vegada que un infant és escolaritzat en una llengua que no és la seva, cada vegada que un mitjà de comunicació ignora la llengua del territori, cada vegada que un tribunal dicta sentència contra l’ús públic del català, s’executa una petita mort. Una mort cultural. Una mort col·lectiva. Una mort que no té sang, però sí silenci. Que no té cadàvers, però sí buidor.

Patim el vostre odi. No l’odi explícit, que crida i insulta. Patim l’odi institucional, el que es disfressa de llei, de neutralitat, de modernitat. El que diu “tots som espanyols” mentre ens esborra. El que diu “la llengua no importa” mentre ens imposa la seva. El que diu “la unitat és sagrada” mentre ens nega el dret a ser.

Castella és legítima. Té història, té cultura, té llengua. Ningú no li nega el dret a existir. Però Espanya, com a projecte polític, com a estructura de poder, com a imperi, és invasiva. És uniformitzadora. És enemiga de la pluralitat. És hereva del centralisme borbònic, del franquisme lingüicida, del constitucionalisme que protegeix l’Estat abans que les persones.

Espanya no és una nació: és una màquina. Una màquina que devora les diferències. Que transforma les cultures en folklore. Que converteix les llengües en dialectes. Que redueix les identitats a províncies. Que imposa una bandera, una llengua, una història. I qui no s’hi adapta, és exclòs. O pitjor: és criminalitzat.

Nosaltres no volem odiar. No volem venjança. Volem existir. Volem parlar la nostra llengua sense demanar permís. Volem escriure, cantar, estimar, legislar, somiar en català. Volem que la nostra cultura sigui viva, no museïtzada. Que la nostra memòria sigui respectada, no tergiversada. Que la nostra identitat sigui reconeguda, no subordinada.

Però per existir, cal resistir. Cal dir prou. Cal denunciar. Cal escriure articles com aquest. Cal fer poesia, escuts, símbols. Cal fer de cada mot un acte de desobediència. Cal fer de cada vers un crit. Cal fer de cada imatge una trinxera. Cal fer de cada acte cultural una declaració de guerra contra l’oblit.

No és victimisme. És diagnòstic. No és ressentiment. És memòria. No és radicalisme. És supervivència.

Contra l’imperi, parla català. Contra l’uniformitat, crea. Contra la submissió, recorda. Contra l’odi, estima. Però estima amb força. Amb orgull. Amb arrels.

Perquè si la llengua mor, mor la pàtria. I si la pàtria mor, mor la veritat.

I això, no ho permetrem.

—

🔵⚪Español.

🔵⚪

L'Espanyol.

---

 El llegat invisible

Crònica d’un pare, un fill i un club que no vol ser català

A la Barcelona de finals del segle XIX, quan les parets de la Universitat encara ressonaven amb llatí i les veus joves començaven a pronunciar el català amb orgull, un home caminava pels passadissos amb pas ferm i ulls vigilants. Rafael Rodríguez Méndez, rector de la Universitat de Barcelona, no era només un administrador. Era un guardià. Un defensor d’una Espanya uniforme, on el català era vist com una fissura, una amenaça, una llengua que calia silenciar.

Els estudiants que gosaven organitzar actes en català eren reprimits. Les iniciatives culturals catalanistes, censurades. El rector no discutia: dictava. I en aquell ambient de control, creixia un noi que observava i aprenia. El seu nom era Àngel Rodríguez Ruiz.

Àngel no heretà només el cognom. Heretà una mirada. Una manera d’entendre el món. Quan el futbol començà a escampar-se per la ciutat —encara sense regles clares, jugat en descampats i places— ell no volgué ser jugador. Volgué ser fundador. I ho féu amb un gest que parlava més que mil discursos: batejà el seu club com a Sociedad Española de Foot-ball.

No era només un nom. Era una frontera. Una declaració. Un mur simbòlic entre ell i el que representava el FC Barcelona, aquell club fundat per estrangers, que aviat es convertiria en refugi del catalanisme emergent.

Mentre el Barça esdevenia un espai de trobada per a la identitat catalana —amb himnes, banderes i noms que parlaven de país— l’Espanyol consolidava una altra via: la de l’espanyolitat reafirmada dins Catalunya. No per casualitat. No per esport. Per ideologia.

Amb els anys, aquesta oposició esdevingué ritual. El Barça com a símbol de resistència cultural. L’Espanyol com a bastió del castellanisme. Dues maneres de viure el futbol. Dues maneres de viure Catalunya.

Però la història no és només institucional. És íntima. És familiar. Un pare que reprimeix el català des de la universitat. Un fill que funda un club per remarcar l’espanyolitat. Una genealogia que travessa generacions com una línia invisible, però persistent.

I així, entre gestos, silencis i escuts, es va construir una identitat. L’Espanyol no és només un club. És el reflex d’una voluntat: ser espanyol dins Catalunya.

---

**Nacionalitzar la societat, socialitzar la nació: Sobirania i justícia col·lectiva**  

Nacionalitzar la societat consisteix a construir un marc polític propi amb institucions i drets que reflecteixin la sobirania col·lectiva, com proposava Rousseau amb el contracte social o Anderson amb les narratives de la nació. Socialitzar la nació significa democratitzar aquest marc per garantir que sigui inclusiu i equitatiu, evitant el domini de les elits, com defensaven Marx, Fanon o Habermas. Des d’Aristòtil, que veia la *polis* com un espai per a la participació ciutadana, fins a Laclau, amb la seva hegemonia populista, el pensament polític ens ensenya que sense nacionalització hi ha fragmentació, i sense socialització, opressió. Només amb ambdós processos —sobirania i equitat— la nació pot ser lliure i veritablement popular.

---

🟥🟨 La rojigualda és nostra: espoli vexil·lològic en tres faixes Per Gerard Péreulària

 

---

🟥🟨 La rojigualda és nostra: espoli vexil·lològic en tres faixes

Per Gerard Péreulària

La bandera espanyola no és fruit d’un batec creatiu ni d’una voluntat plural. És, en essència, una apropiació simbòlica. Un acte de colonització estètica que arrabassa els colors de la senyera reial catalana —gules i or— i els transfigura en emblema d’un Estat que, històricament, ha menystingut la diferència, ha esborrat la memòria, ha uniformitzat la veu. És un espoli vexil·lològic, sí. Però també una metàfora eloqüent de la relació entre Espanya i Catalunya: absorbir, desposseir, homogeneïtzar.

📜 El concurs del 1785: opacitat, extracció i impostura

L’any 1785, Carles III dictà la reforma de l’ensenya naval. El pretext? Evitar confusions amb les banderes blanques que suraven per Europa. El ministre Valdés presentà dotze dissenys. El triat? Tres faixes horitzontals: vermella, groga (el doble d’ample), vermella. Els nostres colors. Els colors de la senyera.

No fou innovació, fou extracció. No fou reconeixement, fou impostura. El disseny encaixava amb l’escut borbònic, però la paleta cromàtica ja era nostra, ja era antiga, ja era viva. La senyera reial catalana, amb els seus quatre pals de gules en camp d’or, ressonava des del segle XII. La rojigualda, en canvi, és del XVIII. Qui copia a qui?

🛡️ L’escut: la senyera com a quarter, no com a veu

L’escut espanyol vigent, sancionat el 1981, incorpora la senyera al tercer quarter. No com a veu sobirana, sinó com a fragment. No com a subjecte, sinó com a decorat. Catalunya hi és, però muda. Hi és, però subordinada. Hi és, però sense dret a dir-se sencera.

🧠 Heràldica i precisió: no són barres, són pals

La terminologia heràldica és clara: no són barres, són pals. Les barres són diagonals, les faixes horitzontals. Els pals, verticals, nobles, antics. La senyera reial catalana mostra quatre pals vermells sobre fons daurat. És verticalitat, és sobirania, és genealogia. La confusió moderna no és innocent: desactiva el símbol, el desfigura, el fa inofensiu.

🎭 Espoli simbòlic i assimilació estètica

Aquest espoli no és anecdòtic. És part d’un mecanisme d’assimilació estètica: prendre els nostres signes, buidar-los de significat, revestir-los de neutralitat. Convertir la memòria en ornament. Convertir la identitat en decoració. La bandera espanyola és una senyera disfressada. Una màscara d’Estat que oculta la pluralitat sota una capa de pintura uniforme.

---

Soc captiu dels somnis.

Soc captiu dels somnis. 

 I amo dels meus desigs,

 i de la meva sang. 

Camino dins el cel dels meus anhels.

 L’amor en mi encén la veu d’un ocell, 

dins del cos, dins la pell,

 i en els teus ulls hi fa vida.