Títol: Contra l’Imperi: Crònica d’una agonia vernacla
La substitució nacional i lingüística no és un procés neutre. No és una evolució natural. No és convivència. És una destrucció. És la mort lenta, però deliberada, d’una pàtria sencera. D’una cultura que no demana supremacia, sinó existència. D’una llengua que no vol imposar-se, sinó respirar. I vosaltres, que la negueu, que la ridiculitzeu, que la desplaçeu, sou assassins de la memòria. Colonialistes de la veu. Funcionaris de l’oblit.
Cada vegada que un infant és escolaritzat en una llengua que no és la seva, cada vegada que un mitjà de comunicació ignora la llengua del territori, cada vegada que un tribunal dicta sentència contra l’ús públic del català, s’executa una petita mort. Una mort cultural. Una mort col·lectiva. Una mort que no té sang, però sí silenci. Que no té cadàvers, però sí buidor.
Patim el vostre odi. No l’odi explícit, que crida i insulta. Patim l’odi institucional, el que es disfressa de llei, de neutralitat, de modernitat. El que diu “tots som espanyols” mentre ens esborra. El que diu “la llengua no importa” mentre ens imposa la seva. El que diu “la unitat és sagrada” mentre ens nega el dret a ser.
Castella és legítima. Té història, té cultura, té llengua. Ningú no li nega el dret a existir. Però Espanya, com a projecte polític, com a estructura de poder, com a imperi, és invasiva. És uniformitzadora. És enemiga de la pluralitat. És hereva del centralisme borbònic, del franquisme lingüicida, del constitucionalisme que protegeix l’Estat abans que les persones.
Espanya no és una nació: és una màquina. Una màquina que devora les diferències. Que transforma les cultures en folklore. Que converteix les llengües en dialectes. Que redueix les identitats a províncies. Que imposa una bandera, una llengua, una història. I qui no s’hi adapta, és exclòs. O pitjor: és criminalitzat.
Nosaltres no volem odiar. No volem venjança. Volem existir. Volem parlar la nostra llengua sense demanar permís. Volem escriure, cantar, estimar, legislar, somiar en català. Volem que la nostra cultura sigui viva, no museïtzada. Que la nostra memòria sigui respectada, no tergiversada. Que la nostra identitat sigui reconeguda, no subordinada.
Però per existir, cal resistir. Cal dir prou. Cal denunciar. Cal escriure articles com aquest. Cal fer poesia, escuts, símbols. Cal fer de cada mot un acte de desobediència. Cal fer de cada vers un crit. Cal fer de cada imatge una trinxera. Cal fer de cada acte cultural una declaració de guerra contra l’oblit.
No és victimisme. És diagnòstic. No és ressentiment. És memòria. No és radicalisme. És supervivència.
Contra l’imperi, parla català. Contra l’uniformitat, crea. Contra la submissió, recorda. Contra l’odi, estima. Però estima amb força. Amb orgull. Amb arrels.
Perquè si la llengua mor, mor la pàtria. I si la pàtria mor, mor la veritat.
I això, no ho permetrem.
—
