:
Vivim en un temps on la paraula “diversitat” s’ha convertit en consigna. S’esgrimeix com a símbol de progrés, però sovint es buida de contingut. La diversitat no pot ser només una estètica, ni un protocol institucional. Si no reconeix les identitats que la conformen, és una façana.
La identitat no és una opinió ni una preferència. És una arrel. És llengua, memòria, cos, territori, ferida i celebració. És el dret de ser sense demanar permís. Quan es parla de diversitat sense garantir el dret a la identitat, s’està oferint una tolerància condicionada, una inclusió que exigeix renúncia.
El poder sempre ha sabut disfressar l’assimilació. Abans ho feia en nom de la civilització; ara ho fa en nom de la diversitat. Però si les identitats han de justificar-se, si han de suavitzar-se per ser acceptades, no estem parlant de convivència: estem parlant de jerarquia.
Defensar la identitat no és tancar-se. És existir amb plenitud. És poder parlar la llengua pròpia sense demanar perdó. És poder transmetre valors, rituals, noms, silencis. És poder dir “nosaltres” sense por.
Una diversitat real no uniforma. No exigeix neutralitat. No demana que les diferències siguin decoratives. Una diversitat real reconeix, escolta, protegeix. I comença pel dret a la identitat.
No hi ha pluralitat sense arrels. No hi ha justícia sense memòria. No hi ha llibertat si no podem ser qui som.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada