L’home Ulterior – L’exili interior
Introducció
En la processó erràtica de l’espècie humana, entre el soroll d’una orquestra desafinada i el silenci d’un auditori buit, s’alça una figura que no pertany a cap genealogia ni a cap futur programat: l’home ulterior. No és ni vell ni jove, ni fill ni pare. És un acord dissonant que camina sol, un tall net en la partitura del món. No s’exilia: és exili. El món l’expulsa per estrany, i ell s’expulsa per fidelitat a una veritat que no vol compartir.
És ombra transversal, com un solo improvisat que travessa èpoques sense buscar simfonia. És el crit que no vol ser escoltat, però que ressona com un eco subterrani en aquells que ja no poden viure en la comoditat del consens.
Definició i actitud
L’home ulterior no pertany. No s’identifica amb cap col·lectiu, ni amb cap ritual, ni amb cap utopia compartida. És una nota solitària enmig d’una escala major, una afirmació radical del jo com a principi i fi. No és narcisista: és ontològicament solitari.
Pot ser DJ del buit digital, ermitó que toca un orgue invisible, cantant de silencis, constructor de simfonies interiors o destructor de melodies col·lectives. El seu “sí” a si mateix és una explosió rítmica, no una fugida. És l’únic que no demana permís per existir.
Arrels de la singularitat
La seva gènesi no és casual. Neix d’un acte de ruptura, d’un dol que no vol consol, d’una llum que crema en lloc d’il·luminar.
- Elecció de ferro: una decisió tan severa que talla totes les cordes que l’unien al món, com un guitarrista que trenca les cordes per no tornar a tocar mai més.
- Trauma definitori: una ferida que no cicatritza, que obre una escletxa per on entra la singularitat, com un disc ratllat que repeteix eternament la mateixa nota.
- Revelació sobtada: un llampec que no ve del cel, sinó del fons de l’ànima, com un solo de saxòfon que esclata sense partitura.
En tots els casos, l’home ulterior es fa a si mateix. No és fill de ningú. És gènesi viva, improvisació pura, espurna que no vol foc aliè.
Reaccions i conseqüències
La seva presència no és neutra. És mirall que desafina, presència que desordena.
- Admiració: alguns el veuen com a guia, com a anunci d’una nova aurora, com un cant gregorià que obre temples interiors. Però no vol seguidors.
- Terror: la majoria el rebutja. Trenca normes, insulta cànons, revela la llibertat com a vertigen, com un acord menor que desarma tota harmonia.
Pot salvar o destruir, però mai passa desapercebut. És agent de canvi, riff que contagia consciència, catalitzador de ruptures.
El repte col·lectiu
La societat, com a ramat, no tolera la diferència radical. L’home ulterior és diagnosticat, etiquetat, expulsat. Però potser és l’únic que ens pot salvar de la cançó repetida fins a l’avorriment.
Ens planta davant la pregunta que ningú vol respondre:
Qui ets quan et despulles de totes les màscares, quan calla l’orquestra i només queda la teva veu nua?
No proposa un camí: és el camí. Ens convoca a ser absolutament lliures, encara que això signifiqui no ser estimats, no ser entesos, no ser reconeguts.
Conclusió
L’home ulterior no és model, ni exemple, ni heroi. És nota rebel que no encaixa en cap escala, mirall que no reflecteix, sinó que interpel·la. Ens recorda que la llibertat no és un dret, sinó una responsabilitat. Que la singularitat no és un luxe, sinó una urgència.
Enfrontar-lo és enfrontar-nos. És dir “sí” a la nostra metamorfosi, encara que ens deixi sols, nus i irreversibles, com un concert final sense bis.
Síntesi final
L’home ulterior és voluntat irreductible de singularitat, com un solo etern. Ésser exiliat pel món i per si mateix. Renuncia a tota filiació col·lectiva i es proclama origen i final d’un trajecte personal. Neix d’una elecció radical, d’un trauma o d’una revelació. Provoca reaccions extremes. I finalment, esdevé mirall i repte: una partitura oberta que ens interpel·la a despullar-nos de les màscares i a forjar la nostra pròpia llibertat i autenticitat, sense demanar permís.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada