El Temps i la Por com a Mestres de Vida
Reflexions sobre la impossibilitat d’escapar del temps i de la por
Introducció
El temps i la por són com dos riffs que ressonen dins nostre des del primer crit. El temps marca el compàs inevitable: naixem, creixem, ens trenquem, ens refem, i un dia ens apaguem. La por, en canvi, és el solo que ens travessa el cor: ens sacseja, ens fa estar alerta, ens fa sentir vius. Aprendre a tocar amb aquests dos mestres —el temps i la por— és clau per no desafinar en el concert de la vida.
El valor del temps com a tresor comú
El temps és un regal que no demana res a canvi. Cada segon és un batec que ens crida a viure. No discrimina: és democràtic, brutal, just. És l’escenari on es desplega la nostra cançó vital: la infantesa com a intro dolça, la joventut com a explosió de decibels, la maduresa com a balada reflexiva, i la vellesa com a acord final que ressona en silenci.
Però aquest tresor només brilla si el sabem escoltar. Viure amb intensitat cada moment és com afinar la guitarra abans del directe. Quan abracem el temps amb gratitud, cada instant —per breu que sigui— esdevé una oportunitat per fer vibrar el món amb la nostra melodia.
La por: pigment i mirall
La por és el distorsionador de la nostra ànima. Pot enfosquir la nostra visió, sí, però també ens revela allò que ens importa de debò. És instint, és defensa, és crit. Ens manté desperts, ens fa moure, ens recorda que som vulnerables però no vençuts.
I quan decidim mirar-la de cara, la por es transforma en combustible. Ens empeny a saltar al buit, a desafiar el que ens limita, a escriure versos nous en pentagrames desconeguts. És el motor que encén la creativitat, la rebel·lia, la transformació. Conviure amb la por és com tocar amb foc: arriscat, però sublim.
Conviure amb calma: l’art de no patir
Ni el temps ni la por són enemics. Són part del nostre setlist vital. Fugir-ne és com apagar els amplificadors abans del bis. Viure amb calma és saber escoltar el silenci entre les notes, és acceptar el ritme del temps i ballar amb la por sense perdre el compàs.
L’art de no patir és trobar l’equilibri entre la consciència dels límits i la llibertat d’improvisar. És fer del temps un aliat, de la por una musa. És entendre que cada segon és una oportunitat per estimar, per crear, per desafiar el que ens fa petits.
Conclusió
El temps i la por són dos mestres que ens acompanyen en cada vers, en cada acord, en cada crit. El temps ens dona el marc; la por, la intensitat. Conviure amb ells és aprendre a fer música amb les cicatrius, a transformar cada temor en un himne de resistència. Som més que el tic-tac i el tremolor. Som amor, som esperança, som llibertat. I tenim el poder de fer que cada instant soni com una veritat que no s’oblida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada