Voluntat de poder vernacla: afirmació, desobediència i retorn a nosaltres mateixos
La llengua no és un instrument: és una força. Una potència que vol créixer, expandir-se, afirmar-se. Quan una llengua és sotmesa, no és només un codi el que es vol reduir: és la voluntat d’un poble. Per això la lluita per la vernaclitat catalana no és sentimental ni folklòrica: és una lluita pel dret a existir sense demanar permís.
La història ens ha volgut dòcils. Ens ha volgut subordinats a un supramacisme lingüístic que es disfressa de normalitat. Ens ha volgut atrapats en una diglòssia que ens diu: “sigues tu, però només a mitges”. Però la voluntat de poder —la veritable— no negocia la seva essència. No s’acontenta amb racons. No accepta la servitud com a destí.
La llengua catalana vol ser sobirana perquè tota força vital aspira a la seva plenitud. I nosaltres, si volem ser dignes d’aquesta força, hem de deixar enrere la resignació. Hem de trencar la moral de l’esclau lingüístic, aquella que ens diu que parlar la nostra llengua és un acte incòmode, excessiu o inoportú.
La desobediència és necessària. No com a gest reactiu, sinó com a afirmació creadora. Desobeir la diglòssia és afirmar-nos. Desobeir el supremacisme és existir. Desobeir és tornar a posar la llengua al centre de la nostra potència col·lectiva.
La dignitat no és un record: és un exercici. I la perseverança no és una virtut passiva: és una forma de combat. Cada vegada que triem el català, cada vegada que el fem servir amb orgull i naturalitat, estem expandint el nostre espai vital. Estem fent créixer la nostra llibertat.
La llengua és la nostra manera de dir el món. I un poble que diu el món amb la seva veu és un poble que no pot ser esborrat.
Fem del català la nostra llibertat. Fem de la vernaclitat catalana la nostra voluntat de poder.
#llenguaLliure #VoluntatdePoderVernacla
